15 D Octubre

Comunicació no verbal
És una derivació lògica de l’Escola de Palo Alto.
Ray Birdwhistell i Edward T. Hall tots dos van tenir vincles amb l’Escola de Palo Alto. Tenen una forta formació en antropologia cultural. Tots dos van treballar en comunitats indígenes.
El seu treball no és un treball que intenta veure les claus de la comunicació no verbal, de com es transmet avui en dia, sinó que elproposi original i força interessant era el d’aprofundir en els mecanismes de la comunicació no verbal que van més enllà de la comunicació no verbal i formen part de la culutura d’un poble.
La comunicació no verbal és anterior a la comunicació verbal. Aquesta comunicació era de naturalesa simbòlica, el llenguatge té aquesta dimensió. En els casos dels sons i els gestos hi ha una gran part dedimensió icònica o de indicis que serveixen per acompanyar i il·lustrar la intencionalitat de comunicació que es vol establir amb algú altre.
Alguns autors diuen que la comunicació no verbal és la part més important del procés de comunicació. Entenem la comunicació de l’individu com una part integral (procés en el qual l’actor posa en marxa tots els mecanismes) diuen que la comunicació no verbal ésmés de la meitat d’important que la verbal.
A l’hora de trasmetre missatges molt forts o intensos, s’ha vist que la CNV ocupa un gran paper en la interacció entre els individus. Però això no és així sempre, en un procés més formal (judici) la paraula és un element més important. Només en situacions de comunicació emocionalment molt intenses és quan la CNV té un paper protagonista.
Elementscomunicació no verbal (Mark L. Knapp) té un manual exhaustiu sobre la comunicació no verbal on diu quins són els elements que construeixen comunicació no verbal. Aquesta classificació ajuda a entendre i organitzar les diferents facetes en que s’organitza la comunicació no verbal.
Moviments del cos (quinèsica) -> tot allò que fa referència a la gestualitat, les posicions del cos...Característiques físiques dels actors -> aspecte, alçada, amplada, el posat, la cara, els trets facials...
Conducta tàctil -> allò que fem amb les mans mentre estem interactuant amb els altres. No són gestos, són més aviat “tics” com tocar-se el cabell, picar sobre la taula, tocar-se les celles... Elements amb que acompanyem la nostra interacció amb els altres.
Parallenguatge (entonació, velocitat...)-> totes aquelles activitats que acompanyen el llenguatge (la llengua, el verb, com són) Són el seu vehicle (Velocitat de la parla, el ritme, entonació...)
Proxèmica -> paper que juga la distància entre els interacutuants. Entra també la gestió de les distàncies entre els individus. Tots hem tingut experiències sobre les distàncies (llocs en els quals s’ha de mantindre unes distàncies i enaltres on la gent es toca)
Artefactes -> l’ús i la manipulació d’objectes en el procés d’interacció de forma inconscient molts cops. També el telèfon mòbil, el qual intervé d’una forma massiva. L’ús de les ulleres, l’anell, arracades, bolígrafs...
Factors de l’entorn -> totes aquelles qüestions que són de caràcter ambiental (mobiliari, decoració, Sol, llum...)
Funcions dels elements
Totsaquests elements entren en joc en el procés de comunicació en dos sentits:
Funció comunicacional
Quasi-lingüística -> són aquells gestos i aquelles accions que tenen una naturalesa simbòlica). Hi ha activitats públiques que tenen aquesta naturalesa. Quan algú està en una maniestació amb una bandera, aquesta bandera té una funció comunicativa. Està comunicant, no és un gest. La bandera és denaturalesa simbòlica i transmet un missatge molt clar als receptors que la perceben.
D’acompanyament -> són aquelles que matissen o enfatitzen el contingut del missatge que li donen suport de manera indirecta o directa. Un gest característic d’aquest tipus és quan li estem indicant a una persona que per anar a la Sagrada Família ha d girar a la dreta. Aquest és un gest d’acompanyament....