2Organització Politico Administrativa

L’organització político-administrativa de l’estat espanyol
Dr. Francesc Romagosa i Dra. Gemma Cànoves

Les bases històriques de l’organització territorial
L’organització política i administrativa espanyola té una història dilatada, que culmina
amb la Constitució de 1978, que va modificar substancialment l’organització política i
territorial reconeixent el dret a l’autonomia de les nacionalitats iregions i creant el marc
del l’Estat Autonòmic. Tant el procés autonòmic com el mapa que en resulta s’expliquen
per motius geohistòrics i conjunturals.
L’organització política i administrativa actual de l’estat espanyol té els orígens a l’edat
mitjana i es va perfilant al llarg de les etapes modernes i contemporànies. Així doncs, els
Municipis, les províncies i les comunitats autònomes s’inspirenen formes de divisió
antigues, anteriors en molts casos a l’estructura de l’Estat-Nació actual.
L’Espanya (o la península Ibèrica) de finals del segle XIII comprenia cinc unitats
independents, quatre de cristianes (regnes de Navarra, de Portugal, les Corones de
Castella i d’Aragó -aquesta última subdividida en els regnes de Aragó, València i
Mallorca i el Principat de Catalunya) i una demusulmana (el regne de Granada)
(FIGURA 2.1). D’aquesta manera, el model territorial de l’Estat, implantat pels Reis
Catòlics i mantingut pels Àustries, va permetre mantenir les lleis i les institucions
pròpies de cada un dels regnes, corones i territoris forals.
FIGURA 2.1. ELS REGNES DE LA PENÍNSULA IBÈRICA AL SEGLE XIII

Font: Gómez i García (2001).

Per la seva banda, Felip V, el primer rei de ladinastia borbònica, va imposar
l’organització i la legislació castellanes a tot el territori espanyol (llevat del Regne de
Navarra, que va seguir existint com a tal fins el segle XIX) i va suprimir les duanes
interiors i els furs històrics de la Corona d’Aragó (Decrets de Nova Planta). Les

Geografia d’Espanya - Bloc 1 Unitat 2
L’organització político-administrativa de l’estat espanyol

01aspiracions absolutistes i els corrents de racionalitat, eficàcia i uniformitat van acabar de
perfilar l’organització territorial i administrativa de la monarquia a partir del segle XVIII.

Les províncies
Les regions històriques són, doncs, l’embrió de l’actual Espanya autonòmica, ja que
aquests territoris ja clarament delimitats als mapes polítics dels segles XVIII i XIX són els
que quallaran enl’imaginari col·lectiu i en els quals es basarà la divisió provincial
realitzada el segle XIX i encara actualment vigent.
L’estructura de la divisió provincial serà completada en el primer terç del segle XIX.
L’Estat liberal burgès continuarà i completarà el projecte centralista unificador iniciat el
segle anterior per Felip V. La Constitució de 1812 va fer dels ajuntaments l’estructura
organitzativa detotes les poblacions (municipis) i va preveure la necessitat d’establir una
nova divisió provincial. Aquesta divisió es produeix durant el Trienni Constitucional de
(1820-1823), en el qual s’aprova a les Corts la divisió en 52 províncies. Però la divisió
definitiva no s’aprova fins el 1833, amb 49 províncies (que el 1927 passaran a ser 50
perquè la província de les illes Canàries es divideix endues).
Javier de Burgos, ministre de Foment de l’època, consta als llibres d’història com el
creador d’aquestes províncies. Però en realitat és el ministre que en va signar i impulsar
la seva creació. Els treballs de delimitació són obra de molts tècnics alguns anys abans de
la seva aprovació el 1833 i es van basar en criteris tan diversos com la població, la
superfície, les barreres naturals, lesdificultats de comunicació en el territori i els
interessos locals.
Es tracta d’una divisió que manté un equilibri entre la continuïtat i el rupturisme.
Continuïtat perquè respecta en la major part dels casos els límits externs de les regions
històriques. Rupturisme perquè precisament desvirtua o dilueix aquelles regions, tot
fragmentant-les amb l’objectiu de convertir les províncies en noves...