3

Les fallades del mercat. L’Estat del Benestar
El Gran Asceta

En aquells temps llunyans en què ni tan sols el temps tenia nom, Ecolàndia era un país molt petit regit per un savi a qui anomenaven el Gran Asceta i a qui tothom respectava, perquè des de sempre, que ells recordessin, havia regit els destins del país amb un gran encert. No sabien què era això del mercat ni del sector públic, niquina diferència hi havia entre els béns privats i els béns públics. I tampoc no els calia saber-ho. Per a ells, els béns eren simplement béns i amb aquests béns satisfeien les seves necessitats.

Com que al principi eren molt pocs i els recursos eren suficients, ni tan sols no hi havia necessitats que triguessin gaire a ser satisfetes. Era una societat primitiva però feliç. Tots els problemes esresolien amb tranquil·litat i res no feia pensar que les coses canviarien a llarg termini.

Però la població va començar a créixer i alguns béns ja no es trobaven en quantitats suficients. Van aprendre què era l’escassetat. Com que les preferències eren diferents i els béns que tenien no satisfeien totes les seves necessitats, van començar a intercanviar-se unes coses per unes altres.
Tanmateix,això era molt costós, perquè havien de trobar la persona que volgués el que tenien i que, a més, tingués el que ells desitjaven. El Gran Asceta va pensar que podrien fabricar-se uns vals que farien la funció dels béns que es lliurarien a canvi del que es desitjava. Els va anomenar Escuts, perquè podien ser una defensa contra el caos i la pèrdua de temps. Aquesta idea va agradar a tothom, perquèno obligava a anar carregat amb sabates si es volia sucre. Els vals pesaven molt menys i, a més, anaven signats ni més ni menys que pel Gran Asceta, que hi dedicava una part del seu temps cada matí, ja que la societat estava immergida en una activitat fins aleshores desconeguda.

Però van començar algunes discussions. Quants vals calia donar per una faldilla? I per un lloro? El problema era prouimportant perquè es reunissin tots al voltant del Gran Asceta. Aquest va decidir que cada comprador i cada venedor expressessin el valor que consideraven correcte i, després, negociessin per apropar les seves posicions. Quan s’arribés a l’acord, el valor fixat es denominaria preu, ja que aquest també era el nom que rebia el premi que es guanyava a les justes. Si el preu que s’havia fixat per a cadabé feia que tots els productors i consumidors estiguessin satisfets, aleshores s’hauria aconseguit l’equilibri. Després de realitzar alguns intents, semblava que era molt difícil. Era com si hi hagués centenars de peixos en un estanc i volguessin agafar-los tots alhora. Ningú no estava d’acord amb els preus i molta producció es quedava per vendre. Aquest sistema de tempteig era massa llarg.D’altra banda, el Gran Asceta va començar a pensar que ja no eren feliços tots els seus ciutadans. Uns duien millors vestits que uns altres, no tots expressaven el mateix, alguns semblaven bruts. Sorgien enveges i recels. No
era bo el sistema que havia ideat? Durant aquest temps els veïns van demanar audiència amb més freqüència del que era habitual. Un d’ells va explicar que els seus veïns, quefabricaven conserves amb els tomàquets que produïa una horta situada més amunt, tiraven tots els rebuigs a l’aigua, per la qual cosa ja no es podia ni beure’n ni banyar-s’hi. Ara havia de comprar l’aigua i, com a molts més els passava el mateix, l’aigua havia pujat de preu. Un altre es queixava perquè el seu veí posava la música tan alta que no deixava dormir, i ell treballava de nit.

El quefabricava conserves es lamentava que hauria de tancar si no es posava remei a la seva situació, perquè un estranger havia construït una fàbrica que produïa i venia molt més barat. No s’ho explicava, però era així.

Una ciutadana estava indignada perquè havia comprat una gerra de mel i després havia sabut que tots els seus veïns compraven la mel més barata. No va faltar qui preguntés al Gran Asceta...