46yrdi

Meditació II. (De la naturalesa de la ment humana; i que és més fàcil de conèixer que el cos)
A la primera meditació s'ha realitzat el procés del dubte metòdic. Tot el coneixement pot ser posat en dubte per algun criteri. L'únic residu d'un coneixement evidentment indubtable que troba Descartes és: “jo penso, per tant existeixo” (M.II.17). Aquesta noció de jo es limita a “substànciapensant”, a ànima. Per “pensar” s'entén qualsevol activitat de les facultats mentals. L'existència del cos propi (i del los cossos externs) encara no ha sigut “demostrada”, però es defineix el concepte de cos material per l'atribut de l'extensió (sense cap capacitat d'auto- moviment).
Per a referir-se al valor del coneixement sensorial de les cossos externs, utilitza l'exemple d'un fragment decera. El que conec específicament pels sentits són les qualitats secundàries. Però el que conec per l'enteniment són les qualitats primàries. Si posem al foc el tros de cera es perden les qualitats secundàries. (...)
Meditació III. (De l'existència de Déu) (Tipus de idees)
1 Aquí Descartes es planteja el problema dels tipus d'idees, i assenyala que existeix també “graus de lesnocions”, és a dir, tenim nocions primeres de les que deriven les altres (M.III.36). Una definició d'idea que proposa és la de representació d'un objecte. Aquests objectes poden ser coses (Déu, l'home, una quimera, el cel, etc.) o accions de la ment (volicions, afeccions i judicis) (M.III.37). Segons el seu origen, Descartes classifica les idees en tres grups: innates (que semblen provenirexclusivament de la meva pròpia naturalesa), adquirides (que semblen provenir de coses existents fora de mi) i inventades (que provenen de la meva imaginació). En aquest moment Descartes encara no es pot pronunciar sobre el judici de que existeixen idees que provenen d'objectes externs (ho farà al final de les meditacions) i recorda la fase del dubte metòdic que afirma que també en l'estat del somnialguna facultat pròpia forma representacions d'objectes.
(Demostració de l'existència de Déu a partir de la seva idea)
Després es refereix a classificar les idees segons l'objecte representat, per a resoldre el problema de si existeix alguna realitat fora de la meva consciència. Seguint la terminologia aristotèlica, tenim idees de substàncies (coses), i de modes o accidentes (atributs).Considerant la realitat “representada” a la idea, la idea de Déu és la més important (M.III.46). El problema específic de la idea de Déu és que, segons l'argumentació de Descartes, la causa de la idea ha de ser adequada a la idea (com efecte) (M.III.47), de la mateixa manera que (en els exemples de coses físiques) una pedra o un foc (com efectes) provenen de les causes adequades que podenproduir-les (M.III.48,56). La conclusió és que la consciència humana no pot produir la idea de Déu (M.III.49)). Altres idees (“clares i distintes que tinc de les coses materials”) provenen de la idea del jo, “com ara les idees de substància, de duració, de nombre”, etc. (M.III.51). Ja que la idea de Déu representa la idea d'una substància infinita (M.III.53) s'ha de comprovar que la idea d'infinitno es forma a partir de la idea de finit, tal com es formen les idees de fred, repòs o foscor de les seves contraries. Al contrari, si la idea d'infinit no fos la idea originaria “com podria jo saber que dubto i que desitjo...”(M.III.54). Descartes considera la idea de Déu clara i distinta (M.III.55), també per ser la idea del que és més real (absolutament real) (M.III.56). Encara quela meva comprensió sigui limitada, “la idea que tinc és la més vertadera, més clara i més distinta de totes les que hi ha en la meva ment” (M.III.58). “la idea que tinc d'un ésser més perfecte que jo, necessàriament l'ha d'haver posat en mi un ésser que sigui efectivament més perfecte (M.III.60).
(Demostració de l'existència de Déu a partir de la meva existència).
Continuant amb aquest...