6 ELS L MITS DE LA REALITAT

6. ELS LÍMITS DE LA REALITAT
Darrere la distorsió premeditada de les lleis de la versemblança s'amaga una clara
voluntat de l'escriptor d'allunyar la creació literària de la realitat. O, més ben dit, de
transformar literàriament la realitat. Potser perquè Calders no se sent satisfet amb les
«versions oficials» que intenten amotllar la realitat a uns codis d'interpretació rígids,
dels quals quedenexclosos tots els aspectes irracionals del comportament humà. O
potser perquè darrere de cada acte controlat, de cada certesa pretesament sòlida, de
cada situació quotidiana, hi endevina una espurna d'absurd. El cert és que la seva
narrativa ens proposa reflexionar, tot somrient, sobre els límits del que anomenem
realitat. Com hem dit, aquesta reflexió se sol articular al voltant de la tensióentre dues
interpretacions contraposades de la realitat: la que es deriva d'una visió estretament
codificada i la que sorgeix d'una sensibilitat oberta a la imaginació i la fantasia. Fins
ara hem vist com aquesta tensió es resolia, en un sentit o altre, segons la reacció dels
personatges davant del fet que originava el conflicte. Però ara ens interessa centrarnos en alguns contes en què el conflicteentre la realitat i la irrealitat queda en suspens
al final de la història, tot projectant cap al lector aquesta estranya sensació de
perplexitat que provoca la manca d'explicacions racionals i definitives a situacions
desconcertants.
«El teatre Caramar» és un dels millors exemples d'aquest tipus de narracions. La
tensió entre el real i l'irreal es desenvolupa en aquest conte en dues esferes. Enla
primera hi ha l'oposició entre el món quotidià del personatge, concretat aquí en un
conflicte sentimental, i el món fictici representat per l'espectacle teatral. Per al
protagonista, com per a qualsevol mortal, el fet d'entrar al teatre conté una clara
intenció d'evadir-se dels seus problemes immediats, de la seva realitat immediata. En
aquest sentit, els límits que separen el món real del mónirreal queden ben definits per
l'espai físic del teatre Caramar. La descripció mateixa del teatre suggereix un cert aire
d'irrealitat:
De lluny, el Teatre Caramar semblava una barca varada. I, aquesta impressió,
no la produïa pas la seva forma, sinó per la seva situació; estava muntat damunt
la sorra de la platja, i les ones, en desfer-se de contorns al final de llur viatge,
feien lliscar l'escumafins a les portes del local .
És a dir, que la imatge del teatre evoca una imatge irreal, la d'un estrany vaixell.
L'aproximació a l'espai físic del teatre també és presentada com l'aproximació a un
món màgic, on el prodigi es fa possible:
A mesura que hom s'anava apropant al Teatre Caramar, l'olor dels graners del
port i el gust de l'aire de la costa encomanaven una rara suggestió. Feia l'efectecom si, de cop i volta, hom s'hagués de veure incorporat a un gran prodigi de la
naturalesa .
Però la irrealitat evocada pel teatre és una irrealitat artificial, creada a partir d'unes
convencions assumides pel personatge i pels lectors. Al costat de l'atmosfera màgica
que emana del local descobrim els detalls materials mitjançant els quals es crea
artificialment aquest clima: descobrim «lesbateries elèctriques enceses a mitja llum»,
«un esvornac que deixava al descobert el truc de les tecles i les cordes» d'un piano, i,
com a contrapunt ben prosaic a l'ambient màgic, el paquet amb el sopar dels músics,
dins les fundes dels seus instruments. Els límits entre el real i l'irreal, en aquesta
primera esfera, els podem percebre i acceptar sense massa reserves. Però, ja dins el
teatre, un nouelement distorsiona la percepció física de la realitat, introduint-nos en
una segona esfera de tensió entre realitat i irrealitat: l'encant d'uns ulls:
Recordo uns grans ulls de color verd, amb l'aranya central del Teatre Caramar a
la nineta, i unes pestanyes llarguíssimes, que passaven per damunt de Ics cadires,
venien fins a mi i se'm menjaven la cara .

La il·lusió, però, queda interrompuda...