7Les Aigües Geo Espanya

Les aigües
Dr. Francesc Romagosa i Dra. Gemma Cànoves

L’aigua és un element bàsic en l’organització i forma dels paisatges i interrelaciona els
diferents components dels sistemes naturals (litològics, geomorfològics, climatològics,
biogeogràfics), així com antròpics. En el cas d’Espanya, a més, l’aigua, la seva distribució i
disponibilitat en el territori, així com la seva explotació iaprofitament humà, són temes
claus dins de la gestió dels recursos naturals del país. Això és degut a què l’aigua i els
recursos hídrics en general són un bé relativament escàs, almenys a la major part del
territori, i això comporta importants problemes de gestió i conflictes territorials. En aquesta
unitat abordarem la qüestió de l’aigua des d’un punt de vista físic, amb una primera part
dedicada a ladistribució dels rius i les conques fluvials a la península Ibèrica, una segona
part dedicada als diferents règims fluvials, i una tercera part dedicada als llacs i les zones
humides. Al quart bloc de l’assignatura reprendrem l’estudi de l’aigua i els recursos hídrics,
però des del punt de vista de la seva gestió i de l’aprofitament humà.

Els rius i les conques fluvials
Espanya és un país amb unadesigual distribució de les conques hidrogràfiques. La recollida
de les aigües superficials s’organitza en conques de drenatge. Així doncs, una conca fluvial
és un sistema vertebrat que recull les precipitacions per formar un cabal de riu. A la
FIGURA 4.1. podem veure com a la península Ibèrica el vessant mediterrani té 182.661 km2
(un 31% de la superfície) i el vessant atlàntic 400.839 km2 (un 69%de la superfície). Hi ha,
per tant, una notable dissimetria. La causa d’aquesta diferència està en l’estructura i
evolució geològica de la Península. Així, a partir de la Serralada Ibèrica les aigües discorren
cap a l’Atlàntic, seguint el pla inclinat de la Meseta. Els rius atlàntics tenen un recorregut
més llarg (una mitjana de 1000 km) i menys abrupte: han de recórrer la Meseta amb pocsdesnivells fins arribar al mar. En canvi, els rius mediterranis que neixen a les serralades
Ibèriques són molt més curts (entre 100-200 km) i en aquest espai han de salvar alts
desnivells, de manera que són cursos més torrencials, més irregulars i menys cabalosos.
A la mateixa figura, es pot observar com alguns sectors de la península queden al marge de
les dues vessants i constitueixen “regions sensedesguàs al mar”, és a dir, regions
endorreiques, com les que abunden a la vall de l’Ebre i a la Manxa. En aquests casos,
l’endorreisme té com a causes principals: 1) són sectors amb baixes precipitacions i elevada
evaporació, cosa que provoca una escassa quantitat d’aigua que circula per la superfície; i/o
2) les condicions topogràfiques no permeten que l’aigua trobi una sortida (àmplies cubetes
ambescàs pendent i eixos hídrics amb escassa força erosiva).

Geografia d’Espanya - Bloc 2 Unitat 4
Les aigües

01

FIGURA 4.1. VESSANT ATLÀNTICA I VESSANT MEDITERRÀNIA A LA PENÍNSULA IBÈRICA

Font: Mateu (2001).

FIGURA 4.2. ÀREES HIDROGRÀFIQUES DE LA PENÍNSULA IBÈRICA

Font: Mateu (2001).

Geografia d’Espanya - Bloc 2 Unitat 4
Les aigües

02

Principals conques hidrogràfiques
Tal com es potapreciar a la FIGURA 4.3. a la península Ibèrica es poden individualitzar
cinc conques hidrogràfiques principals, corresponents en cada cas de forma gairebé íntegra a
un riu principal. D’aquestes cinc conques, quatre formen part del vessant atlàntic (Duero,
Tajo, Guadiana i Guadalquivir -les tres primeres amb territori compartit entre els estats
espanyol i portuguès-) i una del vessant mediterrani(Ebre). La resta de conques
diferenciades al mapa són, en realitat i tal i com es pot observar, conjunts de conques
menors.
FIGURA 4.3. CONQUES HIDROGRÀFIQUES DE LA PENÍNSULA IBÈRICA

Font: Franco (2003).

Tot seguit destacarem algunes de les característiques de les cinc conques principals.
La conca de l’Ebre amb gairebé 86.000 km2 és la segona més extensa de la península i la
primera d’Espanya,...