Accentuacio

Regles d'accentuació del català
L'accentuació en català segueix les següents normes:
* Les paraules monosil·làbiques no s'accentuen (hi ha excepcions que constitueixen l'accent diacrític).
* S'accentuen les paraules agudes (la síl·laba tònica és l'última de la paraula) que acaben en vocal, vocal seguida de s o -en o -in (on la i és vocal). S'escriu, per tant: català, però, també, camí,pastís, cabàs, progrés, Berlín, sorprèn. En canvi: Ramon i ferum (acaben en consonant) o esglai i festiu (acaben en semivocal).
* S'accentuen les paraules planes (la penúltima síl·laba és la tònica) que no acaben en cap de les terminacions anteriors. Per exemple s'accentuen: exàmens, cànon, tòrcer, correguérem, portàveu, entristíssiu. Però no s'accentuen: Maria (mot pla acabat en vocal),examen, Caucas.
* S'accentuen totes les paraules esdrúixoles (l'avantpenúltima síl·laba és la tònica) i totes les paraules sobreesdrúixoles (la sílaba tònica està abans de la penúltima). Per exemple: història, tònica, àrea, Núria, període, químicament.
* S'accentuen només els adverbis acabats en -ment que es formen a partir d'una paraula que s'accentua: ràpida → ràpidament, mecànic →mecànicament, fàcil → fàcilment, feliç → feliçment.
|
Tipus d'accents
Hi ha dos tipus d'accents: l'accent greu o obert (`) i l'agut o tancat (´). L'accent greu es col·loca sobre de les vocals obertes, seguint les normes anteriors; i l'agut, sobre les vocals tancades. La a és la vocal oberta i la i i la u són les vocals tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades, per tant, tant poden portarl'accent greu com l'agut, depenent de si la vocal és oberta o tancada. Exemples: bàscula, vàlid, matalàs, interès, bèstia, perquè, cèntim, mòdul, allò, òliba, repòs, arròs, vindré, accés, també, legítima, veí, rítmic, pastós, tórtora, cantó, institució, múscul, brúixola, pallús.
Accentuació de la "e" als estàndards de l'IEC i de l'AVL - Divergències entre è/é
Degut a la diferència de pronunciació decertes <e> tòniques en els dos blocs del català ([e]/[ɛ]), existeixen dues formes d'accentuació: la de l'estàndard de l'IEC, on hi hauria representat el bloc oriental i la e s'accentuaria greu <è> [ɛ], i la de l'AVL, on hi hauria representat el bloc occidental i la e s'accentuaria agut <é> [e]. Aquesta divergència existeix en certs casos:
* Les paraules agudes en -es que nodupliquen la s en formar el plural: anglès/anglés, francès/francés, comprès/comprés, admès/admés, cortès/cortés, il·lès/il·lés (en canvi, tot i duplicar la s en la forma de plural, també hi ha divergència a interès/interés, estrès/estrés i espès/espés).
* Els numerals ordinals i altres paraules acabades en -e: cinquè/cinqué, sisè/sisé; alè/alé, cafè/café, obscè/obscé, serè/seré (tanmateix,s'escriuen sempre amb accent agut cabriolé, consomé, macramé, peroné, puré, suflé, ximpanzé).
* Les formes de la tercera persona del singular del present d'indicatiu d'alguns verbs de la segona conjugació i altres paraules acabades en -en: aprèn/aprén, comprèn/comprèn, depèn/depén, ofèn/ofén; amèn/amén, edèn/edén, mossèn/mossén (en canvi, s'escriuen sempre amb accent agut atén, entén, pretén iencén).
* Els infinitius acabats en -èixer/-éixer, -èncer/-éncer, ènyer/ényer: conèixer/conéixer, merèixer/meréixer, parèixer/paréixer (amb l'excepció de créixer i de néixer); convèncer/convéncer, vèncer/véncer; atènyer/atényer, estrènyer/estrényer.
* La segona i la tercera persones del plural dels imperfets d'indicatiu amb accent en el radical: fèiem/féiem, fèieu/féieu, crèiem/créiem,crèieu/créieu.
* I les paraules planes acabades en -ol: pèsol/pésol, tèrbol/térbol, terratrèmol/terratrémol, sègol/ségol, trèvol/trévol, cèrcol/cércol, grèvol/grévol (en canvi, s'escriu sempre amb accent agut cérvol tot i ésser pronunciat amb [ɛ] al bloc oriental).
Tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada al bloc occidental, a fi d'evitar una excessiva discrepància entre les diferents...