adaptacio maduixes



ESCRIURE NOVEL·LA I MOLDRE TELEMOVIES

Andreu Sotorra

Les adaptacions de novel·les juvenils catalanes al cinema o la televisió no han estat fins ara gaire afortunades. En els últims vit-i-cinc anys hi ha hagut mitja dotzena d'intents cinematogràfics tan fallits que, malgrat el ganxo audiovisual, el millor és aconsellar als nous lectors de les versions originals literàries que més valque no vegin els films que n'han sortit i que es passin de cop al llibre.



El cinema és car de fer. Tothom ho sap. I els directors catalans encara més. I els productors cinematogràfics ni amb els ajuts públics s'atreveixen moltes vegades a arriscar-se a perdre bous i esquelles. Una cosa és produir un Woody Allen i l'altra treure la cara per un autor literari desconegut o un realitzadornovell.
La crisi de la pantalla gran promoguda per la pirateria i les descàrregues il·legals per Internet que des de fa uns anys castiga les sales de cinema amb reducció d'espectadors, fracassos de segons quines projeccions i augment de les tarifes de la taquilla encara agreuja més el sector.
La literatura infantil ha tingut un salvavides que l'ha fet surar gràcies a les sèries animades de televisió.Una altra cosa és que aspiri a la pantalla gran. En canvi, la literatura juvenil no ha acabat de trobar el seu espai de producció i distribució. Les adaptacions que s'han fet en els últims vint-i-cinc anys ho demostren. Gairebé totes han passat sense pena ni glòria. I no cal dir que cap de les que s'han fet ha arribat a les pantalles grans i s'han acabat florint en les golfes televisives, avegades desempolsades en horaris no aptes per a dormilegues o en dates d'aquelles tan assenyalades que l'audiència televisiva brilla per la seva absència.
S'ha d'admetre que un dels principals problemes d'aquesta situació és el guionatge. La tendència és salvar-se amb salut i fer una pel·lícula que estigui basada en tal novel·la cosa que evita que ningú pugui dir després que amb prou feines s'assemblaamb la versió literària original. Sovint, el guió d'aquestes pel·lícules cau en l'error d'estirar com un xiclet la sinopsi principal i deixar en l'oblit els elements secundaris, els personatges, els recursos psicològics personals o de fons que hi pugui haver en la novel·la.
Les versions cinematogràfiques de novel·les juvenils catalanes vistes fins ara aspiren més a fer una mena de docuficció, unaactitud, a més, en mans de direccions poc expertes que ha anat ha empitjorant des que s'han encarregat telemovies en coproducció amb diverses televisions de l'Estat espanyol que estan més pendents de l'equilibri que els productors i directors han de buscar entre un resultat cinematogràfic i creïble i la possibilitat d'incloure-hi sisplau per força paisatges, ambients, referències o intèrpretsd'un dels tres o quatre territoris autònoms que afluixen la mosca en cada rodatge d'aquestes produccions.
Un dels primers intents d'adaptació cinematogràfica va ser l'any 1985 amb la versió televisiva de la coneguda novel·la Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (Edicions 62). Van ser 7 episodis de 30 minuts cadascun, dirigits per Ricard Reguant, amb guió de Xesc Barceló i el mateixManuel de Pedrolo, cinc anys abans de morir. Però el mateix autor no en va quedar satisfet i tampoc els milers de lectors que fins aleshores havien contribuït a fomentar un dels bestsellers de la literatura catalana gràcies a la lectura juvenil en centres educatius.
Dos anys després, el 1987, es va provar sort amb una adaptació de la novel·la El barcelonauta, de Pep Albanell (Editorial Laia -Edicions de La Magrana - RBA), en una realització de Ferran Llagostera, i amb un guió del realitzador del film i el mateix autor literari. Tampoc no va captivar l'audiència que s'esperava, en relació al ressò que a finals dels anys vuitanta havia tingut la novel·la urbana en una Barcelona vista des dels ulls d'un jove que es trasllada de l'interior de Catalunya a la gran ciutat.
Fins al 1994, no hi...