Adaptación De Un Cuento Tradicional

ADAPTACIÓ D’UN CONTE TRADICIONAL.
“LA FLOR DEL RICARDELL”







Text de la versió de Joan Amades
“ La Flor del Ricadrell”
Vet ací que en aquell temps
en què les bèsties parlaven,
els arbres cantaven
i les pedres caminaven,
hi havia un pare que era vidu i vivia amb una filla, i una mare, també vídua, que s’estava en dues cases, l’una al davant de l’altra. La vídua tenia moltesganes de casar-se amb aquell vidu, perquè era ric i ella era pobra. En tot el dia no parava de parlar-ne a la filla del vidu i li deia que, si de les dues famílies en feien una, viurien com Josep i Maria tots plegats. El pare no es volia casar, perquè tenia por que la vídua només s’estimaria la filla d’ ella i no la d’ ell; però com que precisament era la noia la que sempre li’n parlava, per fi esvan casar.
I heus ací que quan van ésser casats, tot el que de primer eren bones paraules i gràcies, desprès es van tornar renys i bastonades, fins al punt que la filla del marit se’n va haver d’anar de casa seva a viure sola en una altra cosa. Com que no sabia què fer, va anar a aconsellar-se a casa d’una seva tia, que era bruixa, i aquesta li digué que quan el seu pare anés a fira i lipreguntés què volia que li portés, en comptes de demanar bonicoies i galindaines, li fes portar un diner de llavor de la flor del Ricardell, que la sembrés en un test i que ella ja li explicaria com ho havia de fer per obtenir amb aquella floreta tot el que li convingués.
La noia així ho va fer. Al cap d’uns dies, el seu pare anà a fira i preguntà a la seva filla, i a la fillastra, què volien que elscomprés. La fillastra de manà un vestit de puntes, brodat amb or, i la seva filla no va demanar sinó un diner de llavor de la flor del Ricardell. El pare, davant d’una demanda tan petita, va insistir perquè la seva filla li demanés alguna cosa més important, però no la va poder treure del diner de llavor, mentre que la seva madrastra i la seva germanastra la prenien per beneitona. El pare els vaportar de fira el que li havien demanat. La fillastra, tot era anar al ball vestida amb el vestit tot de puntes i brodat d’or, i no parava de presumir per veure si trobava casador. La filla sembrà les llavors de la flor del Ricardell i, aviat, li va sortir una mata tan grossa que fins bolcava el test, de tan bonica i tan regalada que era. Quan la posava al balcó, tota la gent que passaven pel carrer,es deturaven a veure-la i no tenien prou ulls per a mirar-la, ni prou boca per elogiar-la. La seva tia li aconsellà que, cada vespre, la tragués al balcó i digués:
-Que vingui el fill del rei,
Que ja ha nascut la flor del Ricardell.
La primera nit així ho féu i, al moment, es presentà un colomet, blanc com un glop de llet, que va olorar la flor, entrà dintre de la cambra i, en un punt, esconvertí en un príncep, galant i gentil com cap d’altre no n’hi hagi. Tota la nit va estar de conversa i, quan clarejà va tornar-se altra vegada un colomet i se n’anà. Abans d’anar-se’n, però, li va donar una bossa molt grossa tota plena d’unces d’or. La noia cada nit posava el test al balcó i repetia les mateixes paraules:
-Que vingui el fill del rei,
Que ja ha nascut la flor del Ricardell
I veniael colomet, es convertia en príncep, conversaven i li donava una bossa d’or.
Al cap d’un temps, la madrastra, en veure que la filla del seu marit no tornava a casa seva, va voler saber què feia; i hi envià la seva filla per si podia esbrinar quelcom. La germaneta es presentà a casa de la minyona i li féu veure que, pel mal geni de sa mare, se n’havia hagut d’anar a casa i que anava a veure siella la volia recollir, com que la filla del vidu era molt bona, no va maliciar i li donà acolliment. Quan va ésser el vespre, la germanastra va fer veure que dormia i va veure tot el que feia la seva germana. L’endemà, al mati, amb l’excusa d’anar a casa seva a veure si la seva mare ja li havia passat l’enrabiada, se n’hi va anar i li ho contà tot. A la madrastra i a la germanastra l’enveja les...