adecuación

LLENGUA CATALANA

6

Adequació
L'adequació és la propietat per la qual el text s'adapta al context comunicatiu.
El llenguatge es produeix sempre en un context i és comunicatiu, sempre
implica un intercanvi d'informació. Entenem per context tot allò que hi ha fora
del text. J.M. Castellà (1992), citant Widdowson, distingeix entre un context de
situació (entorn on s'actualitza el text) iun context cultural (coneixements
emmagatzemats en la ment dels interlocutors). En canvi, anomenem co-text tot
el text que hi ha abans o després d'un fragment determinat.
Un text, mitjançant l'adequació, s'adapta a l'entorn pel qual és generat i alhora
el modifica. Els interlocutors, mitjançant la seva interacció discursiva,
redefineixen la situació, la seva pròpia relació, el marc on aquestaes produeix,
etc. Tot plegat ens condueix a reconèixer que la llengua no és un tot monolític
sinó que hi ha una diversitat lingüística producte de diverses circumstàncies.
Segons Isidor Marí (1983), la variació a l'interior d'una llengua es pot analitzar
bàsicament des de dos punts de vista: el dels usuaris o el del usos lingüístics.

Qualsevol text oral o escrit serà un reflex més o menysdirecte de l'època
històrica, de la parla de la zona i del grup social als quals pertany l'emissor. I de
la mateixa manera que podem rastrejar-hi aquestes tres varietats, sempre ens
trobarem també amb una varietat funcional específica o registre, conseqüència
de l'adequació de la persona a la situació comunicativa en què es troba
immersa.
En el cas, per exemple, d'una conversa sobre el darrerexamen de Biologia
entre dos estudiants universitaris de Palma de Mallorca, podem trobar que
s'expressen en un registre no formal (col—loquial), en un dialecte geogràfic
(balear) i en un dialecte historicogeneracional (actual, juvenil).

Varietats
La manera de parlar d'una persona, doncs, dóna força indicis sobre la seva
procedència, el lloc on viu, el grup social a què pertany, elsestudis que té, etc.

LLENGUA CATALANA

7

Així, seguint l'esquema anterior de Marí, podem distingir els següents tipus de
varietats:
• Varietats geogràfiques (o diatòpiques) de la llengua.
Se n'ocupa la dialectologia, que en el cas de la llengua catalana distingeix dos
grans blocs dialectals: l'oriental i l'occidental, amb els seus dialectes respectius
(central, nord-occidental, balear,etc.). Tot i amb això, cal tenir present que el
català és una de les llengües amb menys diferències dialectals de totes les
llengües romàniques.
• Varietats històriques i generacionals (o diafàsiques) de la llengua.
Lògicament, hi ha sempre una evolució de l'ús de la llengua que a cada època
ocasiona diferents formes de parlar. Aquestes diverses varietats històriques són
estudiades per lahistòria de la llengua. Per exemple, la llengua que s'utilitzava
en l'època d'Ausiàs March (s. XV) difereix de la dels nostres dies.
Si adoptem un punt de vista més proper en el temps, és possible observar
diferències generacionals: qualsevol estudiant de secundària pot notar
diferències entre la seva manera de parlar i la dels avis o la dels pares.
• Varietats socials (o diastràtiques) de lallengua.
Estan relacionades amb el grup social a què pertany el parlant. Es produeixen
dins de grups socials definits: en el si d'algunes professions o activitats
(advocats, personal mèdic, soldats, mariners, etc.), dins de grups tancats que
han elaborat un codi secret que els protegeix (delinqüents, presidiaris, món de
la drogaadicció, etc.) o que els suposa un signe d'identificació idiferenciació
(sectes, grups militars ...).
Aquests llenguatges es caracteritzen, en general, perquè busquen la màxima
expressivitat, per a la qual cosa utilitzen diversos mitjans, com per exemple la
transposició de significats (en un context econòmic es parla de serrells per
restes del pressupost), la substitució metafòrica (bufanda per paga

extraordinària no prevista que teòricament serveix per...