Adolescència i escola

L’adolescència és una etapa de molts canvis en el desenvolupament piscològic de les persones. Aquests afectaren a l’adolescent els diferents àmbits i en la incoporació progressiva en el món dels adults. Així quan estudiem el món que l’envolta i la seva complexitat, no podem obviar la importància que adquireixen els contextos. L’escola és un d’aquests escenaris.
La primera pregunta que ensformulem és perquè li otorguem un paper tan rellevant en el període de la transició de l’infantesa a l’adultesa. Javier Onrubia ens aporta tres justificacions. Per començar, trobem la diversitat de capacitats que la institució escolar pot oferir a l’adolescent. Aquest accedeix a noves formes de pensaments més potents i descontextualitzades, noves formes de relació interpersonal més relacionades amb lacooperació i la reciprocitat. A més a més, facilita l’experiència i els coneixements per accedir a la vida adulta així com es converteix en un context rellevant per configurar la seva identitat. En un segon argument, Onrubia ens remarca el paper de pont que adquireix l’escola entre formes d’actuar més infantils a aquelles més modernes. Representa un assaig de l’adolescent cap el món adult. Perúltim, l’escola permet la reconstrucció de determinades influències que poden intervenir en els adolescents com ara els mitjans de comunicació.
Així doncs, com hem vist, l’escola és l’espai clau d’interacció, és el territori central on s’aprenen i es practiquen unes formes de ser adolescents o unes altres, es forneixen unes propostes o unes altres, és aquí on construeixen la seva pròpia identitat.Però passen per un bon moment l’escola i els referents adolescents?
Al llarg de la història i fins la segona meitat del segle XX, en la vida de les persones hi havia tres institucions molt fortes que marcaven i influenciaven decisivament les seves vides: família, religió i escola. Aquests tres àmbits eren claus per la construcció personal de les persones.
Amb la societat actual, capitalista iglobalitzada, aquests referents antics han perdut moltíssim del seu protagonisme. A nosaltres ens afecta l’escola i la

família. Les famílies han canviat completament en les últimes dècades, les mares treballen, els horaris laborals són complexes i l’educació recau sobretot a una escola que sovint no sap on va entre tantes lleis i reformes escolars com es van fent, i amb la velocitat a quèevoluciona la societat. La família actual és postpatriarcal i cada membre desenvolupa el seu projecte vital propi quan anteriorment es renunciaven certes aspiracions personals per conformar-se en el rol social que pertocava. Abans la família estava per sobre de la persona, ara la persona està per damunt de la família. De totes maneres, no entrarem a valorar si això és positiu o no.
Així doncs però,s’arriba a l’adolescència sense que els pares hagin estat uns referents i uns educadors clars i significatius en molts casos. El primer espai de socialització per les persones s’ha perdut en gran part, la família ja no compleix aquella tasca que de sempre havia desenvolupat. Com diu l’autor de l’article, l’escola es converteix en l’eix principal de la construcció personal de l’individu. Però aquí apareixel problema de la pròpia escola en si, que s’ha de saber adaptar a la nova societat globalitzada d’avui. Els ensenyaments i els mètodes d’aprenentatge ja no poden ser els mateixos que hi havia hagut anteriorment, amb el trasbals que pot suposar per alguns professors que han d’ensenyar d’una manera completament distinta de com ells van aprendre quan eren joves. Ja no si val aprendre la lliçó irepetir-la any rere any de la mateixa manera, ara s’ha de renovar i actualitzar constantment perquè el coneixement i la informació creixen a una velocitat tal que en els últims 50 anys s’ha evolucionat més que en tota la història anterior.
L’escola ja no només ha de complir la funció de proporcionar coneixements per tal que els joves s’integrin en la societat, també ha d’adaptar-se a les lleis...