Afghfhyj

El dia en què el món s’acabava.

Vaig aixecar-me del llit vagament. Buscava la finestra a les fosques, guiant-me pel meu instint. Vaig tocar el fred vidre; seguí buscant fins a trobar la corretjade la persiana. Amb un ràpid moviment la vaig pujar. Era un dia fred i fosc, no s’escoltaven el ocells cantar ni els arbres xocant amb el vent. Era un dia estrany. Vaig sortir de l’habitació i tot erasilenci, no hi havia ningú a casa. Vaig esmorzar i em vaig vestir. En una estona, em trobava al carrer. Tot estava desert i no s’escoltava res, només silenci. Les botigues eren obertes, però no hihavia ningú a dins, ni tan sols els dependents. Em començava a espantar, era com una ciutat fantasma. Vaig caminar fins a la plaça, allà segur que hi hauria algú. Però m’equivocava, tampoc allà hihavia ningú. Vaig quedar-me allà plantat, en mig de la plaça. De sobte vaig escoltar unes passes accelerades. Corrien. Vaig mirar cap a tots costats sense veure d’on procedien. En aquell moment una noiade cabells daurats va travessar la plaça corrents.
-Eh! Espera!-Vaig cridar-li.
La noia va aturar-se. Vaig córrer fins arribar al seu costat.
-Què ha passat? On es tothom?-Vaig preguntar-li agitat.-No ho sé, han desaparegut tots!-Va contestar-me plorant.
-On anaves corrents?
-No ho sé, buscava algú. No hi ha ningú a tota la ciutat!
-No es possible...
Per la meva ment només passaven imatgesde la meva família, els meus amics i coneguts. Tots havien desaparegut. Era impossible.
-Com et dius?
-Laura.
-Laura, ja veuràs que trobarem la solució a tot això.-Vaig intentartranquil·litzar-la.
-Em de comunicar-nos amb altres ciutats.-Va proposar.
Ens dirigíem cap a una cabina telefònica, quan el terra que trepitjàvem va començar a tremolar.
-Què passa?-Va dir la Laura molt espantada.-No ho sé!
No sabia que fer, em trobava totalment immòbil. La Laura va tancar el ulls i em va abraçar amb tota la seva força. Ella també tremolava. La vaig abraçar amb força. Cada cop el terra...