Alesanpas

Un record de la infància Avui mateix em trobava fent neteja entre les joguines de quan era petit i m’he trobat una carta escrita amb lletra d’un nen d’uns cinc anys. Resulta que aquesta carta l’haviaescrit un bon amic meu que viu a Barcelona. Encara recordo el dia que ens vam conèixer... El dia era bastant solejat per a ser un dia d’hivern.Em trobava camí de casa de la meva àvia, que vivia propde la Rambla.Després d’un llarg trajecte en cotxe, que per a mi va ser molt curt ja que estava jugant amb la meva joguina preferida de Pokémon, vam veure els primers edificis de la gran ciutat, plenade gent que comprava els últims regals de Nadal. Els carrers estaven preciosos, tots decorats amb boles de nadal i al centre de la Rambla, un arbre gegant que podia ser el que tot nen voldria. Vamarribar a casa de l’àvia pels volts de les dotze, i allà estava, preparant el seus famós dinar de nadal: un plat calent de sopa amb mandonguilles i unes gambes per a guarnir que entraven molt bé per lesnostres afamades boques després de no esmorzar expressament. Uns minuts més tard de la nostra arribada, van aparèixer els nous veïns de l’àvia, una parella molt jove que semblava recent casada, amb elseu fill, un noiet d’uns cinc anys, com ja he comentat abans, que guardava celosament entre els seus braços un extrany peluix amb els botons dels ulls mig sortits i els braços i les cames penjantd’un fil. El noiet semblava estar mirant-me atentament tota l’estona, sense perdre de vista els meus moviments. El dinar va ser molt tranquil, sobretot per l’ànsia amb la que menjàvem les gambes. Ens vandir als petits de la casa que aquella mateixa tarda ens portarien al nou Corte Inglés que havien construït fa poc. Ens va fer molta il·lusió a tots dos, que corretejavem nerviosos pels voltants del’habitació com peixos en una peixera. Eren les cinc quan vam arribar al centre comercial. Només pensàvem en anar a la planta de les joguines i comprar-nos totes les coses que lluien en les seves...