Alfarabi i Averrois

Comentari de text d’Alfarabi i Averrois
El primer dels textos en comentari és del famós filòsof Alfarabi del que es creu que va néixer a Bagdad, fou comentarista d’ Aristòtil i d’obres neoplatòniques. Pretenia conciliar Plató amb Aristòtil però no ho va fer en un sentit eclèctic sinó que va combinar els elements aristotèlics i platònics i després neoplatònics. Per això s’entén una reunió deles especulacions que poden donar fonamentació filosòfica al dogma. També recapitula al pensament antic en la unitat intentant eliminar divergències.
El llibre De les lletres, del qual en comentarem tres capítols, posa èmfasi en la relació entre raó i fe, filosofia i religió. De bon principi, en aquesta obra ens ensenya que la teologia i el dret religiós són posteriors a la religió i alhora que lareligió ve després de la filosofia. Abans de la filosofia, podien existir disposicions sofístiques i dialèctiques. Tot això ho justifica pensant que la religió serveix per a instruir al poble. En canvi, els arguments universals de la filosofia són primers.
Alfarabi creu que l’Alfaqui, expert en religió, imita al filòsof i que només per això és part de l’elit. Al final del primer capítol, enllenguatge molt platònic, Alfarabi ens diu que l’elit s’estableix entre els filòsofs perfectes, després els dialèctics, seguits pels legisladors, els teòlegs i els juristes. El poble en queda separat.
En el capítol cinquè, es dedica a les arts sil·logístiques que són les pròpies de la ciència i la filosofia. Alfarabi les contraposa a les arts tradicionals.
A partir de l’estudi de Plató i desprésd’ Aristòtil, Alfarabi presenta una filosofia completa que inclou la part teòrica i la pràctica. Segons ell, aquesta filosofia pot ser ensenyada d’una manera científica o popular.
Les veritats de la filosofia per a ell no han de quedar limitades a un elit. Amb la retòrica i la poesia, la gent del poble pot descobrir coses sobre el món, Déu i l’home, a més entendre la manera adequada d’actuar perarribar a la felicitat.
En el sisè capítol, es dedica de ple a la relació entre religió i filosofia havent donat per entès que primer va la filosofia i després la religió. Si la religió no segueix a la filosofia demostrativa i es basa en arguments sofístics, es produiran errors. Igualment, també hi podria haver una desviació quan els exemples o símbols de la religió s’agafen com a absoluts. Elsaltres casos de desviació són: si el fundador de la religió no segueix a la filosofia més perfecte i si els símbols es converteixen en absoluts i provoquen una espècia de fonamentalisme.
Alfarabi diu que s’hauria d’adaptar la religió a la filosofia demostrativa i no creure’s al peu de la lletra els símbols religiosos. Entre filosofia i religió, en la fase posterior. Estar clar que aquestsproblemes que preveu van ser els que es van produir quan els musulmans van començar a desenvolupar la filosofia.
Finalment, creu que malgrat aquestes possibles conciliacions que hem vist abans, el filòsof mai podrà acceptar que la religió busqui bens falsos.
Al final del capítol, es planteja el fet que si es difonen creences falses al poble, es pot provocar una incertesa. Per a l’autor, el poble sel’ha d’educar amb arguments senzills extrets de la filosofia. És en aquest punt on cal abandonar la sofística, insuficient, idea que també sorgeix en Averrois.
Averrois també és un filòsof àrab, nascut a Còrdova que va seguir una tradició aristotèlica i que també tracta el tema de la relació entre religió i filosofia però d’una manera molt més clara que Alfarabi. Tot això, segurament és degut al’evolució de la filosofia al segle XII.
Amb Averrois arribarem a la formulació de la veritat doble proposada pels seus seguidors i que fou un intent desesperat per defensar l’autonomia de la raó davant la fe.
Averrois en La destrucció de la destrucció, redacta una refutació d’Algatzell, es refereix d’entrada en la qüestió XX al controvertit tema de la resurrecció dels cossos que és negada pels...