Algunes Pinzellades Sobre La M Sica De Inception

 
 

Algunes pinzellades sobre la música de Inception 
SINOPSIS DEL FILM 
Dom Cobb és un hàbil lladre, el millor en el perillós art de l'extracció, què 
consisteix a robar valuosos secrets del més profund subconscient durant 
l'estat de somni, quan la ment es troba en el seu estat més vulnerable. La 
rara habilitat de Cobb l’ha convertit en un expert cobejat en aquest nou món de l'espionatge corporatiu, però també l’ha fet un fugitiu 
internacional què perd tot el que ha estimat. Cobb té una oportunitat de 
redempció. Un últim treball podria retornar‐li la seva vida anterior però 
només si pot aconseguir un tipus d’Inception diferent. En lloc del “cop 
perfecte”, Cobb i el seu equip d'especialistes han d'aconseguir l'invers: la seva tasca no és robar una idea sinó implantar‐ne una de nova. Si tenen 
èxit, podria ser un crim perfecte. Però ni la planificació més acurada ni cap 
grau d’experiència prèvia poden preparar l'equip per enfrontar un hàbil 
enemic que sembla predir cadascun dels seus moviments. Un enemic que 
només Cobb descobrirà. 
 
En el film Inception, dirigit per Christopher Nolan, s’empra la música pràcticament durant tota la pel∙lícula. No hi ha gairebé cap escena on la música no s’empri per a 
subratllar, potenciar, enriquir i definir l’ambient i el to de la història, la acció dels 
protagonistes o la storyline. Ningú discuteix que, sense la música de Hans Zimmer, el 
film no seria el mateix.  
En una de les primeres escenes, on Cobb i Mal es veuen parlat en la borda d’un vaixell, i en veure’ls l’espectador, no hi ha cap informació què ens indiqui el seu tipus de 
relació, ni qui són, però la música de fons (lenta i romàntica) ens mostra la realitat d’un 
antic amor truncat per la mort de la dona de Cobb, què es percep com l’ombra d’un 
somni.  
A les escenes on els protagonistes parlen de certs aspectes del món del somni, durant 
les escenes on no hi ha diàleg, o quan els protagonistes realitzen les accions més elementals com caminar de pressa a través d’un vestíbul amb una arma a la ma (el 
Cobb caminant amb l’arma sembla petit, però la “cue” què dinamitza la escena fa que 

l’espectador senti la urgència què determina la acció). La música de fons sovint 
confegeix un sentit èpic a qualsevol petit gest. Allò què podria semblar insignificant 
pren una dimensió immensa gràcies a la força de la música que ho potencia.  La música de Inception sintetitza la trama. Zimmer hi empra sovint la tècnica del 
mickey‐mousing. Un exemple paradigmàtic és quan Cobb fuig dels homes què el 
persegueixen amb armes de foc per matar‐lo. La música comença sent molt ràpida, 
transpirant emergència, i l’espectador percep el perill què haurà d’afrontar Cobb si no 
corre prou ràpid. Però quan Cobb troba un amagatall en un Cafè, la música es torna més suau i suggereix que el protagonista es troba segur, tot i que les “cordes” sonant 
ràpides suggereixen que el perill ronda pel lloc. Quan els perseguidors el troben, la 
música torna a pujar de volum i a ser més ràpida. Però quan entra en el cotxe de Saito i 
aconsegueix escapar dels perseguidors, la música d’emergència s’esvaeix 
completament amb ells marxant.  Un altre exemple de l’ús de la tècnica de mickey‐mousing el tenim en la escena on 
Arthur explica a Ariadne els trucs per a construir un somni, i particularment quan està 
descrivint la paradoxal escala. En aquest específic moment la música crea una sensació 
de meravellós i deixa l’espectador amb una sensació de sorpresa. Llavors, metre Arthur 
li està explicant a Ariadne que la dona de Cobb  va morir, la música s’alenteix fins a parar del tot, subratllant l’estat de shock en què queda Ariadne.  
Més endavant, quan Ariadne resa en el somni de Cobb, la música és lenta i tranqui‐la, i 
gairebé romàntica quan ella veu Mal i Cobb acaronant‐se mentre fan una passejada. 
Tan aviat com Mal s’adona que Ariadne envaeix el somni, i Mal gira bruscament el cap, ...