Aligual

La Renaixença és un moviment cultural del català del segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). Dos poetes són els que marquen l'inici i el programa de la renaixença: Bonaventura Carles Aribau i Joaquim Rubió i Ors.
El teatre romànticTenint en compte les característiques del Romanticisme, és fàcil entendre que els dramaturgs del segle XIX mostressin una predilecció per les formes teatrals que més permetien "commoure" l'espectador: la tragèdia i el drama. També és cert, però, que a mesura que avança el segle s'imposa una voluntat de superar el romanticisme i dotar el teatre de característiques cada cop més realistes.
Latragèdia: Fins al segle XIX no hi va haver cap escriptor que d'una manera programàtica es proposés conscientment conferir al teatre català el bagatge tràgic que fins aleshores no havia tingut. L'artífex d'aquest canvi va ser Victor Balaguer. El 1879 va publicar un volum de tragèdies , Noves tragèdies, en que utilitzava la imatgeria romàntica: Les esposalles de la morta (on reprèn el tema dels amorstràgics entre Romeu i Julieta, però hi inclou un personatge invisible i omnipotent, la finalitat, perquè guiï la vida dels dos amants cap al final tràgic) i Raig de lluna (en que mitifica els Pirineus com a eix de la pàtria occitanocatalana).
El drama romàntic: Paral·lelament a les activitats del grup de Frederic Soler, a Barcelona es va anar imposant el gust de la burgesia ciutadana pels dramesromàntics, tant de tema històric (drama històric) com emotiu (melodrama). Però la situació del moment no oferia als autors l'oportunitat per veure representades les seves obres, perquè els actors solien ser procedència castellana. Els primers dramaturgs que aborden el drama romàntic a Catalunya ho fan en castellà i les obres es representaven al Teatre de Santa Creu. Però gràcies a la Renaixença es vaanar imposant amb normalitat la catalanització del drama romàntic.














Àngel Guimerà i Jorge va ser un poeta molt important en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
Fill de pare català i marecanària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Amb set anys va anar a viure a Catalunya. Va ser una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literaria. La major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional, (Mar i Cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillantfou en la última dècada del s.XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículum Maria Rosa(1894), Terra Baixa(1896), o La filla del mar(1900).
-Primera etapa
Etapa romàntica iniciada amb Gal·la Plàcidia (1879) i tancada amb Rei i monjo (1890) Aquesta etapa comprèn un conjunt dedrames històrics que estan caracteritzats perquè estan escrits en versos decasíl·labs. Eren tragèdies on recreava temps i ambients passats, i amb una gran quantitat de personatges. Les seves obres d'aquesta etapa es mostren molt influenciades per les de Víctor Hugo i Shakespeare. Cal destacar l'obra més important d'aquesta etapa, Mar i cel (1888), una de les millors obres de Guimerà.
Els temes de laprimera etapa són el realisme i la natura.
-Segona etapa
En aquesta etapa, situada en els anys de plenitud artística, Guimerà va voler cercar un punt mig entre el romanticisme i el realisme, del qual esdevingué el drama rural. En aquest període, l'autor va escriure les seves millors obres: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) i La filla del mar (1900). Els tres llibres de la trilogia...