All about eve

Anàlisi de la pel·lícula: All about Eve (Joseph L. Mankievicz, 1950)
per: Maria Delgado

Després de vuit anys com a productor a la Metro Goldwyn Mayer, Joseph L. Mankiewicz es contractat per la 20th Century Fox. Allà, segueix fent feines de producció fins que Ernst Lubitsch cedeix, en favor seu, la batuta per dirigir Dragonwyck (1946). A partir d’aquell moment, Mankiewicz comença una breu–però molt productiva– etapa a l’empresa de Darryl F. Zanuck, que el convertiria en un dels directors més prestigiosos de Hollywood.

És en aquesta època quan escriu el guió i dirigeix All abaout Eve (1950), un projecte inspirat en The Wisdom of Eve, relat curt publicat a la Cosmopolitan Magazine i signat per Anne Caswell, pseudònim de l’actriu i dramaturga Mary Orr.

El tema central és larivalitat entre una jove ambiciosa aspirant a actriu (Eve Harrington, Anne Baxter) i una famosa i madura estrella de Broadway (Margo Channing, Bette Davis). En paraules de Mankiewicz, un dels seus temes predilectes era mostrar “com la vida destrueix el guió”[1], mentre proposa una reflexió sobre els tènues límits que separen la realitat del teatre.

La pel·lícula comença amb un primer pla deltrofeu Sarah Siddons i retrocedeix fins enquadrar un pla general de la sala on es celebra l’entrega del prestigiós premi teatral. Símbol paradigmàtic del triomf que tant ha perseguit Eve durant tota la història. Aquesta estatueta, no només obre la narració, sinó que la tanca doblement i d’una forma circular. Per una banda com a final del flashback que ocupa la major part de la narració, des del placongelat d’Eve Harrington recollint el trofeu, fins aquest mateix pla reprès al final de la pel·lícula, condensant casi tot el gruix de la història en els pocs segons que atrapa la imatge. Per altra banda, la apreciada estatueta també tanca la pel·lícula, quan en l’epíleg, Phoebe (Barbara Bates), agafa el trofeu i es reflecteix, en una eterna repetició calidoscòpica de si mateixa al mirall, donanta entendre que la història es repeteix i es repetirà sempre.

Un altre de les obsessions del director era el tractament del temps. “El passat, el present i el futur no existeixen... el passat de l’ésser humà i els seus pensaments sobre el futur, afecten el seu present. Per això el flashblack em sembla un element molt important en el cinema” (Mankiewicz)[2].

Interessat des de sempre perles interferències entre el passat i el present, Mankiewicz estructura la pel·lícula en tres flashbacks, evocant el passat des d’un únic escenari que reuneix, en el present de la història, als tres narradors encarregats de teixir-la: Addison DeWitt (George Sanders), Karen (Celeste Holm) i Margo Channing (Bette Davis). Es buscava un retrat polièdric d’Eve Harrington i, a la vegada, un mosaictriangular de records que simultàniament autoretraten cada un dels narradors[3].

S’ha de tenir en compte, que el punt de vista dels narradors successius no es manté amb absolut rigor. Per exemple, l’escena de l’aeroport amb Eve, Margo i Bill Simpson (Gary Merrill), pertany al primer relat de Karen, però aquesta no hi és present o la conversa a soles entre Karen i Eva durant la festa, que forma partde la narració de Margo[4].




El joc de plans que utilitza Mankiewicz és molt interessant. Per exemple, en la primera seqüencia, a l’entrega del trofeu, trobem un seguit de primers plans que serveixen, acompanyats per la veu en off d’Addison, de presentació i retrat dels personatges. Part de la importància d’aquests primers plans resideix també en l’expressivitat de les mirades, queaporten un dramatisme a l’escena que, en l’espectador, provoca neguit i curiositat per saber què ha passat abans de la gala d’inici. Durant tota la pel·lícula, el muntatge dels primers plans, ajuda a entendre la disposició dels personatges a l’escena i, la seva connexió vectorial, dóna continuïtat espacial a tots ells.

L’agrupació dels personatges dins l’escena, també es destacable. Per...