Ambit esportiu

TEMA 1. ELS LLENGUATGES D’ESPECIALITAT

Bibliografia: Bibiloni, G. (1998). Llengua estàndard i variació lingüística. València: Editorial 3i4.
Conca, M.; Costa, A.; Cuenca, M.J.; Lluch, G.(1998). Text i gramàtica. Teoria i pràctica de la competència discursiva. Barcelona: Editorial Teide.

1.1 La variació lingüística

Una comunitat lingüística és el conjunt de persones que fan servirla mateixa llengua, encara que no compartisquen un mateix context geogràfic, cultural o social. En una mateixa comunitat lingüística hi ha sempre variació de llengua, no és mai homogènia.

La variació lingüística és un fet universal. No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Totes presenten diferències associades a grups de persones o a situacions d’ús concretes. De la comunitat senceraal parlant individual, es troben grups humans de diferent naturalesa, inserits dins grups majors, a cada un dels quals corresponen formes lingüístiques diferenciades. Fins i tot, entre dos individus, per semblants que puguen ser, sempre hi ha diferències en l’ús lingüístic susceptibles de ser detectades o descrites per qualsevol observador atent. I en un mateix individu trobaríem maneres de parlaro d’escriure sensiblement diferents d’acord amb el moment o la situació. La variació lingüística dóna compte, per tant, de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.
El fenomen de la variació lingüística és fàcilmentobservable. Si comparem la llengua d’un poema d’Ausiàs March (segle XV) i la d’un de Vicent Andrés Estellés (segle XX), deixant de banda les característiques d’estil, percebrem diferències remarcables a causa del pas dels anys (factor temps). Si observem la manera d’expressar-se d’un pescador de Cadaqués, d’Eivissa, de Vinaròs i de la Vila, podrem comprovar que no s’expressen igual perquè, malgratque dominen un camp de l’activitat professional comuna que els aproxima (la pesca), sempre hi haurà uns trets dialectals, sobretot lèxics i fonètics, que permetran diferenciar el lloc d’origen de cadascun (factor espai). Si escoltem una conversa entre polítics o entre policies, posem per cas, veurem que hi haurà uns trets lingüístics específics caracteritzadors (grup social); finalment, veuremque tampoc no s’expressa igual un advocat a la feina que a casa, encara que utilitze la mateixa variant dialectal; el caràcter formal d’una activitat i l’informal de l’altra marca diferències considerables, sobretot pel que fa al lèxic i a les estructures utilitzades (situació comunicativa).

Per tant podem dir que els factors de variació són de dues classes: uns tenen a veure amb lescaracterístiques dels parlants (sexe, edat, ètnia, origen geogràfic, nivell sociocultural, etc.) i uns altres amb les característiques de la situació en què es produeix la comunicació (relació entre els interlocutors, l’entorn físic de la comunicació, etc.). Això es concreta en els denominats eixos de variació: la variació diacrònica, la diatòpica, la diastràtica i la diafàsica. Segons aquests eixospodem determinar la varietat –diacrònica o històrica, diatòpica o geogràfica (dialectes), diastràtica o social (argots) i diafàsica o funcional (registres).
Passem tot seguit a definir-los:

1. La variació en l’espai o variació diatòpica, que configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen per proximitat geogràfica, explica les varietats dialectals que posseeix una llengua alllarg del seu domini lingüístic (dialectes). Són conjunts de trets lingüístics associats a un determinat territori.

2. La variació segons el grup social o variació diastràtica es produeix en grups de parlants socialment afins que generen una fraseologia i unes maneres expressives significatives per al grup. Per exemple, el professorat, els estudiants, els ocupes, els punks, els delinqüents,...