amor

LA SENYORA ADELA

Era una nit fosca. La senyora Adela sortia de visitar la seva amiga Rosalia. Havien parlat dels últims successos: de l’atracament al banc del poble, de l’assassinat d’unmatrimoni, de la inseguretat del barri...
Per què, per què, havien d’haver parlat de fets violents i no com feien antigament, que només es veien i ja començaven a criticar els veïns, parents i coneguts?
Amés, sortia ben carregada, amb un parell de bosses amb llimones del petit hortet de la seva amiga: “Adela, no te’n pots anar sense unes quantes llimones per a tu i els teus fills” ,li havia insistitla Rosalia. Pesaven massa les dues bosses i la dona ja tenia una edat.
No en tenia prou amb això que quan va sortir de casa la Rosalia es va adonar que ja se li havia fet de nit. A mesura que caminavapels carrers foscos i solitaris li anava agafant més por. Sort que vivia a prop, però... per què, per què no portava el mòbil? Almenys podria trucar a en Cesc que la vingués a buscar. En Cesc! No,ell devia estar a casa veient la televisió tan tranquil, esperant l’hora de sopar, mentre ella, en canvi, ja es veia a l’altre barri. El carrer era molt fosc. Dels quatre fanals que hi havia, dos nofuncionaven i un estava mig esquerdat. A dalt de tot del carrer, a tocar de la cantonada, hi havia una ombra que cridava, una ombra que en sentir les seves passes, es girà i baixà la veu.

La senyoraAdela es quedà quieta. Li tremolaven les mans i les cames i començà a notar una suor freda per tot el cos. Li relliscaren les bosses i les llimones de la Rosalia s’escamparen per terra. Llavors,observà que l’ombra travessava el carrer i venia corrents cap on era ella. Sense pensar-s´ho ni un moment va agafar la seva bossa i va començar a donar cops a l’aire pensant-se que d’aquesta manera creariauna muralla, similar a la de la Xina, i així ningú no la podria arribar a tocar. Mentre anava fent la seva pròpia ofensiva, collí un parell de llimones per si les havia d’utilitzar com a projectil...