Amors d'estiu.

Amors d’estiu? Poden aver-n’hi de moltes classes, algunes tenen final feliç i d’altres trist. Amors que et fan vessar llàgrimes d’esperança o d‘incertesa. Amors d’estiu d’aquells que recordaràs tota la teva vida o, si més no, durant un temps. En el meu cas, aquell estiu l’he recordat sempre, i encara que jo sigui vell, no oblido ni el més mínim detall del que va passar.
Era d’uns trenta anys mésjove, aleshores. Deuria tenir vint anys. Tenia els cabells color castany, i suaument llisos. Ulls blau cel, penetrants com els de ma mare. Gran perfeccionista, la gent fins i tot em reconeixia pel carácter del meu pare, i és que, de fet, aquell estiu, vaig pensar que no estaria malament passar-me per casa, a saludar a la familia i estar un temps amb ells. Feia moltíssim temps que no tornava aaquell petit poble, perdut en un racó del món.
Recordava que, quan era petit, com que els dies feiners no hi havia ningú a casa meva, el meu pare em portava a la seva feina. Una espècie de “fàbrica de fusta, a l’aire lliure“, era el que acostumava a dir quan m’hi portava. Estava bastant aprop del poble, però lluny de casa, així que haviem d’agafar el cotxe.
M’apropava ja al petit poble, quan eragairebé mitja nit. Es podien veure clarament les ombres dels ciutadans del poble a travès de les finestres, de les acollidores, però petites cases, que desprenien una radiant llum groguenca. Un espectacle de llums. Estava cansat, tenia ganes d’arribar a casa, i tornar a veure als meus pares, que segurament m’estarien esperant inquiets a la porta de casa, asseguts en les seves hamaques, ontranquil·lament es podia contemplar la lluna, o llegir sota el sol abrusador del mig dia. Vaig treure de la guantera el meu paquet de tabac, i em vaig encendre un cigarret, mentre anava deixant quilómetres enrere. Vaig fer un cop d’ull, crec que el desè en tot el viatge, per comprovar si les maletes no ballaven gaire, i si es mantenien a sobre dels seients. Tot bé. Vaig girar el cap, i vaig continuarconduint. Al seient del costat, hi havien les indicacions per anar per bon camí. De tant en tant les mirava, però era un poble bastant petit i dubtava que em pugués perdre.
Ja eren dos quarts d‘una, i tenia la sensació que els meus pares estaven dels nervis. M’imaginava a la meva mare anant d’esquerra a dreta del porxo, i mun pare tractant de tranquil·litzar-la. Ell, sempre ha sigut molt passiu.Però molt treballador a l’hora de concentrar-se en la feina. I ma mare, sempre ha sigut d’aquelles persones que no paren quietes, amants de l’ordre i la puntualitat. Ells dos es van enamorar tot just veure’s. Els seus pares, és a dir, els meus avis, eren socis d’unes terres. Ells no es veien mai des d’aleshores. Sempre que els seus pares marxaven a treballar, els acompanyaven, es veien, i parlaven.El meu pare era un noi força atractiu, inquiet, eixerit, cabell bastant curt, i ulls blaus. I ma mare era una noia molt bonica, rossa, cabells també rossos, sempre portava dues trenes que li arribaven per sota del pit. Duïa un vestit, quasi sempre, i unes sabates dignes de lluïr. Al cap d’un temps van començar a festejar, fins que als 5 anys, el meu pare li demanà matrimoni. I als dos anys, vaignèixer jo.Tot això m’ho explicava la mare quan jo tenia insomnis. A les poques hores de néixer jo, era un pecat de tan lleig, tenia els cabells tant rossos, que pensaven que eren canes, però a mida que vaig crèixer, aquell cabell va anar transformant-se a castany, i els ulls cada cop se m’aclarien més.
En fi, que com havia dit abans, he passat tota la meva infància allà, però als setze anys,per raons de diners, vaig haver de marxar i fer via per mi sol. La meva familia tenia pocs recursos, i ens haviem d’espavilar com podiem.

I aquí estic, després de quatre anys, torno a casa. Em sento força bé. Em sento còmode. Torno a ser a casa, i què millor que millor que amor de familia? Jo penso que res. Ja hi era. Era davant de casa. Vaig sortir del cotxe, silenciosament al veure que al...