Análisis de dos films

ANÀLISI CRÍTIC DE DUES PEL·LÍCULES
El Gabinete del doctor Caligari (1920)
Un nou corrent artístic, l’Expressionisme, irromp amb gran força dins la societat, per a consolar
un poble que està enfonsat després de la Guerra Mundial. Buscava la representació de la
realitat, però, per sobre de tot, l’expressió dels sentiments i les emocions de l’autor. Aquest
moviment va aparèixer en els últimsanys del segle XIX i primers del XX, com a reacció als
models Europeus des del renaixement. L’artista expressionista (entenent el cineasta com a tal)
tractava de representar la seva experiència emocional, sense preocupar-se de la realitat que
l’envoltava; intentava representar la seva naturalesa i les emocions i reaccions que desperten
les seves obres a l’espectador.

Abans de la sevaintroducció en el cinema, però, l’Expressionisme ja s’havia desenvolupat en
altres arts, com en la literatura o la pintura. Paul Klee, Wassily Kandinski i Edvard Munch, van
assentar les bases d’aquest moviment. També pensadors com Nietzsche van donar-li
fonaments ideològics.

En el cinema, sorgeixen grans mestres: Robert Wiene, Fritz Lang o Friedrich Murnau per
exemple, amb El Gabinete del DoctorCaligari, Metróplis o Nosferatu respectivament, són les
pel·lícules més significatives del moviment, al igual que els seus directors.

Endinsem-nos ara estrictament en la pel·lícula de Wiene: El Gabinete del Doctor Caligari.
L’argument mostra un doctor que controla a un somnàmbul, Cesare, que l’exhibeix al circ i
que, mentre dorm, l’obliga a cometre crims. Al final, la història acaba en unmanicomi en el
que tots els involucrats en l’argument estan interns, sent el mateix Caligari el director. Al
veure’s atacat per Francis –que és qui inicia la història– creu que, tot i les adversitats, podrà
curar-lo.

Podem extreure diverses observacions més enllà de l’argument. És important destacar
sobretot els personatges que apareixen de forma general en la majoria del cinema durant
aquestcorrent. Són personatges sotmesos a una “deformació”, a una modificació psicològica:
la desesperació i els seus principals afluents, la bogeria i la mort, són temes absolutament
relacionats amb l’argument. Els aspectes més inversemblants de l’ésser humà, les obsessions i
1

perversions sexuals, al igual que els pensaments més obscurs, tenen lloc en aquest moviment.
És una pel·lícula queincorpora, com a conseqüència, els elements argumentals propis del
cinema expressionista: un ambient claustrofòbic, el costat més obscur de la condició humana,
la mort, la violència i la bogeria. L’estil narratiu del cinema tradicional es torna en aquesta
pel·lícula fosc, confús i desordenat.
És un corrent que manté algunes connexions amb anteriors moviments (sempre referint-nos
en l’àmbitartístic) com el barroc o el gòtic. De la mateixa manera, l’expressionisme influencia i
s’evidencia en pel·lícules de directors posteriors. És interessant destacar concretament l’obra
de Tim Burton: els personatges de les seves pel·lícules i els seus decorats mantenen una
estreta semblança amb la nostra pel·lícula. El rostre misteriós del personatge protagonista, els
decorats foscos i llumsartificials, com també el retrat de la tristesa, la foscor i la maldat –ja des
dels seus inicis amb el seu primer curtmetratge Vincent (1982), i passant posteriorment per
Eduardo Manostijeras (1990), Pesadillas antes de Navidad (1993) i La Novia Cadáver (2005).
(fig.1).

És interessant fer referència al context històric del moment, doncs ens trobem davant d’una
pel·lícula on el context és vital. ElGabinete del Doctor Caligari és un dels primers films de la
història que pretén convertir-se en una obra d’art, o dit d’una altra manera, pretén (o si més
no aconsegueix) convertir el cinema en art. Ens trobem davant del que podríem anomenar
com a “obra”, en la que se’ns fa impossible separar els múltiples aspectes del film: els
guionistes, els maquilladors, el propi director i la direcció...