Angel

Àngel Guimerà nasqué a Santa Cruz de Tenerife el dia 6 de maig del 1845. L’arribada de la família al Vendrell suposà per part de Guimerà trobar-se en un entorn lingüístic estrany i l’obligà a integrar-se en un món diferent del que havia conegut a Santa Cruz. És per això que s’ha parlat sovint de la importància de la consciència de mestissatge en alguns dels protagonistes de les seves obres. Eltema de la personalitat escindida entre dues cultures, entre dos móns, és recurrent en la seva obra. En el cas de l’autor, l’assumpció de la nova identitat va ser completa, fins al punt de convertir-se en una de les personalitats públiques més emblemàtiques del catalanisme.
De ben jove, la seva amistat amb el vendrellenc Jaume Ramon i Vidales el posà en contacte amb el món dels Jocs Florals i laliteratura en català. Instal•lat a Barcelona de manera definitiva el 1872, col•laborà de ple amb la plataforma cultural La Jove Catalunya, de la qual va ser primer secretari i més tard tresorer. A partir del 1873 es convertí en secretari de redacció de La Renaxensa, publicació que acabaria dirigint al llarg de molts anys (fins el 1903). Per altra banda, es consagra com a poeta amb l’obtenció deltítol de Mestre en Gay Saber als Jocs Florals del 1877, tot i que no aplega els seus poemes en volum fins el 1887 (Poesies). Posteriorment tragué un nou recull: Segon llibre de poesies (1920). La seva dedicació a la prosa de ficció fou més aviat circumstancial i consta de dos contes: “El gos de casa” i “El nen jueu” (tots dos del 1889) i d’una novel•la breu, Rosa de Lima (1917). Els seus discursosforen aplegats a Cants a la Pàtria (1906).
Com a dramaturg passà per etapes diferents. En un principi (1879-1893) conreà la tragèdia de filiació romàntica en vers i ambientada en períodes històrics sovint recreats des de la imaginació (El fill del rei, 1886 o L’ànima morta, 1892). L’obra que més destaca d’aquest període és Mar i cel (1888). Però a partir de començaments de la dècada de 1890 esdecantà pel conreu del teatre en prosa des d’una perspectiva més clarament realista i fins naturalista, en obres com En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897), etc. És la fase més creativa de la seva producció i la que li facilità la seva projecció internacional, a través de les versions al castellà de les seves obres que l’actriu Maria Guerrero duia de gira per tot el món. A partir del1900 ja era un autor consagrat en l’escena espanyola i internacional i decidí provar diverses receptes teatrals en voga en aquells anys, entre elles la tragèdia en vers, que responia ja a uns models literaris diferents als dels seus inicis.
El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de lesBasesde Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges aMadrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català.[1]
El 1904, l'Acadèmia Sueca va preveure concedir-li el Premi Nobel de Literatura, en el primer premiconjunt: al costat d'ell, també era guardonat el poetaprovençal Frederic Mistral. Es premiava d'aquesta forma dos autors paradigmàtics del renaixement literari gairebé simultani de dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i l'occità. No obstant això, pressions des del govern espanyol,[2] que consideraven poc convenient premiar un autor català (que, a més, havia tingutun rellevant paper polític a Catalunya), van impedir que el projecte de l'Acadèmia es dugués a terme. En lloc de Guimerà, va ser proposat José de Echegaray que, a part de la seva pròpia obra, havia traduït al castellà algunes obres de Guimerà. Així, el Premi Nobel va ser finalment concedit al curiós tàndem Echegaray-Mistral, autors que res tenien a veure entre ells.
Els seus discursos...