Antígona: destí i responsabilitat

ANTÍGONA
10. El tema del destí i el tema de la responsabilitat en Antígona d’Espriu.
El destí en Antígona esdevé primordial ja que és la causa de tota latragèdia: els déus i els auguris dicten el destí de cada personatge. A més, a partir del mite de Tebes, aquesta dinastia estaria condemnada degut a què Edip vaportar-hi la malastrugança i va augurar que els dos germans, Etèocles i Polinices, disputarien una lluita on acabarien tots dos morts.
Com que Antígonasegueix els dictats de la naturalesa, té la necessitat d’enterrar el seu germà Polinices. Creont, que va oposar-s’hi, castigarà a Antígona per aquest acte. Tot i queella sabia el seu destí, no es fa enrere i acaba morint sentenciada per Creont.
Creont s’autoproclama la responsabilitat de tornar al regnar; així que fa totel possible per aconseguir-ho de forma que si ha de sentenciar a mort a algú (cas d’Antígona) o fer que mori algú altre (cas d’Etèocles i Polinices), no s’hopensa dos cops i ho fa.
Ismene no té independència pròpia, per tant, les responsabilitats d’Antígona les converteix també en seves i actua com la sevagermana.
Eumolp es sent responsable de prevenir a Antígona del fets tot i que no serveix de res perquè acaben tots dos presos.
La figura de lúcid conseller ésresponsabilitzada amb fer veure al públic la realitat dels fets i la situació en què es troben. Espriu fa el paral•lelisme del mite de Tebes amb la Guerra CivilEspanyola, per tant, aquesta figura no només desvetlla la crueltat dels fets de la tragèdia grega, sinó també en el període contemporani en què està escrita.