anticlericarisme

Els camps clerical i anticlerical, encara barrejats durant la Il·lustració, es delimiten clarament a partir de les revolucions liberals, quan l'Església es converteix en un dels defensorsde l'antic règim. A Espanya aquest moment es produeix durant el Trienni Liberal i sobretot en els anys 30 amb motiu de la primera guerra carlina i les desamortitzacions. No és per tantcasual que sigui llavors quan tenen lloc la primeres manifestacions de violència anticlerical —en 1822-1823, 1834 i 1835— que responen a la violència clerical. Després, la ràpida disminució delnombre de frares com a resultat de la desamortització de Mendizábal hauria apaivagat l'anticlericalisme, que no ressorgirà fins a la restauració borbònica (1875-1931) com a conseqüència de lareaparició de les ordres religioses, especialment en el camp de l'ensenyament, gràcies al suport que els va proporcionar el govern de Cánovas del Castillo, precisament en un moment en què al'altre costat dels Pirineus, la Tercera República Francesa procedeix a la completa separació de l'Església i l'Estat i a la instauració de l'Estat laic. Així, els liberals espanyols veuenel país en situació d'ignominiós ‘retard’ respecte de França i tendeixen a obsessionar-se amb el factor clerical com a causa dels nostres mals, una visió que s'accentua després del desastredel 98. És llavors quan reneix l'anticlericalisme que té el seu esclat violent en la Setmana Tràgica de Barcelona. S'arriba, així, a la Segona República, amb consciència que la reducció delpes polític de l'Església és un dels més greus problemes que el país, en el seu esforç modernitzador, ha de plantejar-se prioritàriament. Això significa separació de l'Església i l'Estat,creació d'un àmbit legislatiu secularitzat per a la vida social i realització d'una ambiciosa política educativa que permeti acabar amb el monopoli eclesiàstic de l'ensenyament inferior.