Apel·Le Mestres

La Gran guerra a Catalunya
Gran guerra és el nom que rep la Primera Guerra Mundial, un conflicte armat que va tindre lloc entre 1914 i 1918, que va redefinir el món i que va determinar clarament i virulenta l’esdevenidor de l’ésser humà. La Primera Guerra Mundial va representar un canvi radical respecte els conflictes del segle xix en el sentit que fou la primera guerra total: pel formatde combat adoptat (va ser la primera del tipus de guerra de desgast, molt més dura i sagnant que cap que s’hagués produït abans, entre d’altres coses, perquè introdueix la lluita a les trinxeres, o l’acarament contra civils) i pels mitjans emprats (els submarins, els avions, entre d’altres). A nivell sociopolític, també va ser significativa, quelcom mai vist per la quantitat de països que hi vanprendre part, d’una banda l’Imperi alemany, l’austrohongarès, l’otomà i Bulgària (anomenats la Triple aliança) i, de l’altra França, l’Imperi britànic i el rus, Sèrbia, els Estats Units i Itàlia (o la Triple entesa). Sobretot, però, va ser xocant i desconcertant per la mortaldat que va comportar, pels nou milions de persones que hi van deixar la vida.
Es tracta d’una lluita apocalíptica,amb crueltats de tot tipus, en què s’hi va degollar nacions senceres, en què es va devastar països sencers, persones i, a la fi, ben bé podria dir-se que, tot i que les causes d’aquesta horrorosa tragèdia van ser de múltiple naturalesa (desig dominador dels imperis, esperit de revenja de França arran de la pèrdua de l’Alsàcia i la Lorena el 1870, l’emergent nacionalisme de les petites nacions del’Europa central i la cobejança de Rússia envers elles, clericalisme o anticlericalisme, etc.), la raó principal del conflicte no és altra que la cobejança de les principals potències europees, dividides en dos grups antagonistes, que van llançar-se a la guerra per la disputa de la supremacia en el continent europeu.
Només unes poques nacions van quedar-se al marge del conflicte, d’entreelles hi era Espanya (també Holanda, Suïssa i els estats escandinaus). Tanmateix, tot i no ser bel·ligerants i voler complir amb una difícil aparença de neutralitat, tant els governs com els ciutadans, pels motius que fossen, es decantaven per un o altre bàndol combatent en la guerra. Catalunya també va prendre part d’aquesta «neutralitat», majoritàriament per França, i no només ideològicament omoral (la societat catalana es fragmenta en dos: germanòfils i francòfils o aliadòfils), sinó que també hi va col·laborar amb vides humanes: un miler de catalans, van anar al front pel bloc que senyorejava França, són els anomenats Voluntaris catalans, i molts hi van deixar la vida. [1]
A Catalunya, ja siga per motius sentimentals, per idealitats, o siga per motius polítics o religiosos, esvan desenvolupar immediatament dos corrents d’idees contraposats: els uns eren germanòfils i els altres francòfils o aliadòfils. Cal destacar la importància que va tindre la premsa en aquest moment històric ―va saber adaptar-se al nou context de diversificació ideològica, que, al seu torn, també va esperonar les diverses publicacions a una major especificitat i professionalització― com atransmissora del desenvolupament de la guerra partint d’una o d’altra vessant ideològica, gràcies a la seua acció és possible veure com i qui del panorama intel·lectual i polític català es decantaven cap a una o altra tendència. Mentre que els més conservadors del catalanisme com Enric Prat de la Riba, Manuel de Montoliu, Pere Bosch, Jordi Rubió apostaven obertament pels germànics a publicacions com ElCorreo Catalan, Germania o El Heraldo Germanico; com el mossèn Antoni Alcover[2], representant eclesiàstic, que amb l’esclat de la guerra es declarava germanòfil entusiasta, o com Eugeni d’Ors, que feia mostra igualment de germanofilisme en periòdics com La Veu de Catalunya. Per la seua banda, els mitjans de caire republicà es decantaven pel suport al bloc capitanejat per França, pels ideals més...