apunts aristotil

Aristòtil
(Estagira, 384 aC - Calcídia, 322 aC). Estudià a Atenes i fou membre de l'Acadèmia de Plató
uns vint anys. Mort Plató, viatjà a Assos i Mitilene. Es dedicà als estudis de la zoologia i de la
natura. Fou preceptor d'Alexandre el Gran, que el va protegir i amb el qual mantingué una
relació d'amistat. A Atenes fundà el Liceu, escola que rebé el qualificatiu de «peripatètica»,
perquèles classes s'impartien mentre es passejava pel jardí (del grec peripateín, 'passejar').
Les seves obres es classifiquen en tres períodes:
• Època

de les relacions amb Plató: Eudem, Física i Protrèptic.

• Activitat

a Assos i Mitilene: Ètica a Eudem i Política.

• Activitat

al Liceu: Lògica o Òrganon, Metafísica, Ètica a Nicòmac, Retòrica i Poètica.

1. Concepció del saber.Classifica els sabers segons les dimensions de la persona: teòrics (àmbit del coneixement),
pràctics (àmbit de la conducta) i productius (capacitat creadora de I'individu). Són ciències
teòriques la metafísica, la física i les matemàtiques; són pràctiques l'ètica i la política, i
productives, la retòrica i la poètica.
La ciència més important és la metafísica, perquè és la més general i conté lesaltres. Aristòtil
la defineix com a «ciència de l'ésser en tant que ésser» perquè s'ocupa de l'ésser, que és el
concepte més general, ja que de tot es pot dir que és. L'ésser és un concepte transcendental
a partir del qual s'obtenen les deu categories o gèneres suprems de l'ésser que permeten
classificar tot allò existent; aquestes categories donen lloc als corresponents gèneres i
espècies.També defineix la metafísica com a «ciència dels primers principis i de les primeres
causes» perquè conté els primers principis lògics que serveixen de fonament al coneixement i
a les altres ciències: el principi de no contradicció, el d'identitat i el del tercer exclòs.
2.L'hilemorfisme. Teoria de la substància
El terme substància designa, en l'àmbit lògic, una de les deu categories de l'ésser.La més
important, perquè és l'única que fa de subjecte; les altres actuen de predicats.
En l'àmbit real (ontològic), la substància primera és l'ésser concret i singular de la realitat,
constituït per matèria (hyle) i forma (morfé). La matèria és el substrat bàsic, el material que la
constitueix i els accidents que la individualitzen; la forma és l'essència, que fa que la
substància sigui elque és, l'element que informa la matèria i hi fa néixer accidents i la caracteritza. Actua com a principi d'intel·ligibilitat, gràcies al qual coneixem la substància.
L'anomena «substància segona». Matèria i forma són dos principis constitutius de la
substància que no es poden donar per separat, d'aquí que anomeni hilemorfisme la teoria de
la substància primera com a compost de matèria (hyle) iforma (morfé).

3. EI canvi
Distingeix quatre tipus de canvi: quantitatiu (augment i minva), qualitatiu (variació o alteració
de qualitats), local (canvi de lloc o translació) i substancial. El canvi substancial és el que
pateix una substància des que es genera fins que es corromp. El defineix com «el pas de la
potència a l'acte» o «l'actualització de la potència», i indica que s'hi fanrealitat les diverses
possibilitats de ser que té la substància. La potència són les possibilitats de ser que conté, i
l'acte, la realització de cada una. D'aquí que una substància sigui acte i que, alhora, contingui
en potència una altra
manera de ser.
Els tres elements que intervenen en el procés són la matèria (potència), la forma (acte) i la
privació, que és el que la substància no té, elque li falta i explica que necessiti adquirir una
nova configuració. Així, el canvi substancial equival al procés de desenvolupament de la
substància en el qual va passant per diferents maneres de ser, i adquireix nous accidents en
cada una de les seves transformacions, fent actualitat les diferents potencialitats fins a arribar
a assolir el grau de realització màxima, que correspon al moment...