Apunts Llatí

Índex


1. l’alfabet llatí

L’alfabet llatí prové de l’etrusc, que a l’hora prové del grec, que deriva del fenici. FeniciGrec Etrusc Llatí
L’alfabet fenici s’escrivia de dreta a esquerra. Els grecs el van adoptar i en van modificar lleugerament les lletres. A més, el grec, als inicis era una llengua bustrofèdica, ja que s’escrivia d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, tal com els bouspasturaven els camps.
Més endavant es va consolidar l’escriptura d’esquerra a dreta i l’alfabet grec va ser adaptat pels etruscos que el van ensenyar als romans.
L’alfabet llatí és molt semblant al català. Al segle I d.C constava de 23 signes  ABCDEFGHIKLMNOPQRDTV(U)XYZ / abcdefghiklmnopqrdtv(u)xyz
En alguns textos també s’utilitzen les grafies “j” i “u” per representar els sons “i” i “u” ambvalor consonàntic, és a dir, quan formen part d’un diftong  jam (i) venio (u)

2. Les vocals

En llatí, igual que en castellà, existeixen 5 sons vocàlics (a,e,i,o,u) però el llatí distingia entre sons vocàlics breus (A) i els llargs (A) aquest fenomen es coneix com a quantitat vocàlica. En les llengües vocàliques la quantitat vocàlica s’ha perdut però aquest tret ha influït decisivament enl’evolució de les vocals






En llatí formen diftong les següents combinacions vocàliques:
AE rosae (ro-sae)
AU  auricula(au-ri-cu-la)
OE poena (poe-na)
Els diftongs “AE”, “OE” se solen escriure enganxats (“ae”, “oe”) i en llatí vulgar ja van passar a “e”. El diftong “AU” passa a “o”.

3. pronunciació de les consonants

En general, les consonants llatines es pronuncien de forma molt similaral català però s’han de tenir en compte les següents particularitats:
La “c” i la “g” sempre es pronuncien /k/ i /g/ fins i tot davant de “e” i “i”.
Genus  /genus/
Cicero  /kíkero/
La “ll” es pronuncia com /l·l/ Puella  /puel·la/.
La “v” i la “j” es pronuncien com /w/ i /iu/.
Vir  /wir/
Junior  /junior/ “iunior”
En els grups “QUE”, “QUI” i “GUE”, “GUI” la u sempre es pronuncia.
Questio Questio
Senguis  Senguis
Quem  Quem
Qui  Qui
La “ch” i la “ph” només les trobem en paraules que provenen del grec (hel·lenismes) i es pronuncien com a “k” i “f”. Machina  /makina/
En llatí la “S” sonora no existia, de manera que sempre es pronuncia sorda.
La grafia “z” es poc freqüent i es pronuncia com a /dz/ Zama  /dzama/
La grafia “x”, com en castellà representa els sons /ks/ Nexus /neksus/
4. la síl·laba

En llatí hi ha dos tipus de síl·laba fonamentals:
síl·laba oberta: C+V bo-na
síl·laba tancada: V+C/C+V/C al-tus
A més poden formar síl·laba una sola vocal o dues vocals formant un diftong. a-qua / au-gus-tus
Les consonants dobles pertanyen a síl·labes diferents (com en català).
5. La quantitat sil·làbica

Igual que les vocals, elssíl·labes poden ser llargues o breus. Per saber si una síl·laba es llarga o breu hem de seguir els següents criteris:



6. L’accent

En llatí no existeixen les paraules agudes, per tant només hi havia paraules planes i esdrúixoles. Les paraules bisíl·labes sempre son planes; les de 3 o més síl·labes poden ser planes o esdrúixoles.
Són planes si la penúltima síl·laba és llarga.  Au- gus-tus
Sónesdrúixoles si la penúltima síl·laba es breu.  Fi-li-us

7. El llatí, llengua sintètica

El llatí és una llengua sintètica, és a dir, que expressa les funcions sintàctiques mitjançant diferents diferències. En canvi, les llengües romàniques són analítiques ja que les funcions sintàctiques depenen de l’ordre dels elements en l’oració i de l’ús de les preposicions.

8. Els casos llatins i lesdeclinacions

Les diferents funcions sintàctiques que pot fer un nom en l’oració, en llatí, s’indiquen mitjançant diferents casos. Hi ha 6 possibles casos:
Nominatiu  subjecte o atribut
Vocatiu  funció apel·lativa (entre comes)
Acusatiu  CD, alguns CC
Genitiu  CN
Datiu  CI
Ablatiu  CC, CAgent
El conjunt e casos en que podem trobar un nom, tant en singular com en plural, rep el nom de...