Aristòtil, crític de plató

ARISTÒTIL, CRÍTIC DE PLATÓ
[pic]
 
Plató es, per a Aristòtil, l’adversari amb què provar la força de les pròpies idees, però no l’enemic aferrissat que vol el tòpic. Si es coneguda la frase «sócamic de Plató, però més amic de la veritat», no és menys important la continuïtat que s’estableix entre el seu pensament i el dels qui anomena «els amics de les Formes».
L’oposició Plató/Aristòtilsimbolitza una manera radicalment diferent d’entendre la filosofia però –malgrat tot– hi ha un element comú entre tots dos autors. Tant per a un com per a l’altre, la funció de la filosofia consisteix aesbrinar les idees (val a dir, el que és permanent, el que no canvia –i no pas les coses materials). Les coses materials són múltiples i canviants, de manera que sobre elles no es pot establir unsaber comú i universal. Les idees, en canvi, són el permanent, la substància o essència de la cosa.
Ontològicament, l’oposició d’Aristòtil a Plató és clara. En Plató les Idees tenen el seu món propi,separat del nivell del material i sensible. Aristòtil, en canvi, considera que al ser de les idees només s’hi arriba en el concret, material i sensible. Hi ha idees però són inseparables de les coses: laidea és l’universal, el que tenen en comú els elements que classifiquem junts. En altres paraules: si sabem què significa, per ex., ‘home’ és perquè prèviament sabem què ‘Ramon’, ‘Agustí’ o ‘JosepMaria’ són homes.
En teoria del coneixement, Plató defensava la dialèctica (el coneixement del ser mitjançant el perfeccionament de l’ànima fins arribar a les idees); cosa que per a Aristòtil és unapura forma de sofística, perquè mai no podem saber si realment algú ha purificat la seva ànima en el coneixement del Bé, ni d’acord a quin criteri. Aristòtil només accepta una metodologia per alraonament: la de la lògica, perquè els seus principis són de caire objectiu i universal, mentre la dialèctica és purament subjectiva.
Si per a Plató la dialèctica exigeix ‘convertir-se’ a les Idees (és a...