AristotilEtica002

VIRTUT EN ARISTÒTIL
Definició: Hàbit adquirit, voluntari, deliberat, que consisteix en el terme mitjà amb
relació a nosaltres, “tal com el determinaria el bon judici d’un baró prudent i sensat,jutjant de conformitat amb la recta raó i l’experiència”.
Concepte de virtut: Aristòtil considera que l’acte voluntari es redueix a cinc
moments:
1.
2.
3.
4.
5.

Coneixement de l’objecte i del fi
Voluntatd’assolir-lo
Deliberació dels mitjans adequats per a aconseguir-lo
Elecció reflexiva
Fermesa sòlida en la decisió d’obrar

La virtut és un criteri de caire pràctic; la realització d’un acte que ésalhora voluntari i
racional (prudent).
La felicitat s’aconsegueix a través de l’exercici i la pràctica de la virtut (areté). La virtut
no és ni una passió ni una facultat humana, sinó que és un hàbit, ésa dir, es genera
amb la repetició. Els hàbits poden ser bons o dolents. Aquests són tots els que
allunyen l’ésser humà del compliment de la funció que li correspon segons la seva
naturalesa, iAristòtil els anomena vicis. Per contra, són hàbits bons aquells que guien
l’ésser humà a complir bé la seva funció, i que Aristòtil anomena virtuts. Les virtuts
resideixen en l’ànima ja que requereixenconeixement, deliberació i llibertat per a regir
l’activitat humana
Divisió de les virtuts: Atès que les virtuts resideixen en l’ànima hi ha diferents tipus
de virtuts que corresponen a les diversesfuncions de l’ànima.
Hi ha en els humans, segons Aristòtil, tres tipus d’ànima: 1) Vegetativa, que comprèn
les funcions més bàsiques (nutrició, creixement, reproducció) - 2) Sensitiva, que
permet elconeixement sensible (voluntat, moviment, apetències) – 3) Intel·lectiva, la
més elevada només pròpia de l’ésser humà i que comprèn la intel·ligència o
enteniment. Gràcies a aquesta facultat l’ésser humàpensa, coneix intel·lectualment,
delibera i decideix.
Si s’exclouen les funcions vegetatives es pot afirmar que a les funcions intel·lectives
desenvolupades per l’enteniment, els corresponen les...