Art i política



L’Escola de Frankfurt visita Koons

Enunciat A: Art i política

PAC 2



Miquel Miquel i Almirall


INTRODUCCIÓ
A finals de l'any 2008, el Palau de Versailles acull una gran exposició de l'obra de Jeff Koons http://www.jeffkoonsversailles.com/en/ . L'artista ha instal·lat a les sales del palau una selecció dels seus treballs, que inclou joguines inflables reproduïdes a gran escala, pecesd'inspiració rococó que representen personatges com ara Michael Jackson o el mateix artista, i fins i tot una gran escultura feta amb flors. Entre els visitants a l'exposició es troben els membres de l'Escola de Frankfurt Walter Benjamin(B), Max Horkheimer (MH), Theodor W. Adorno (A) i Jürgen Habermas (JH). Mentre recorren les sales, es genera entre ells una interessant conversa.
DIÀLEG
B: Aquestaexposició de Koons em sembla molt interessant, heu vist com l’artista és capaç de contraposar objectes quotidians, superflus i buits de significat en contingents plens de significat, especialment burgès i capitalista. Entenc que aquesta exposició artística és un exemple magnífic de l’estranyament que un obra d’art ha de produir en el seu muntatge. En aquesta exposició s’hi barreja l’espectadorflanêur (conscient de la realitat i la necessitat de la revolució) i l’espectador elitista (impregnat pel gust i estètica burgesa que manté l’satuo quo), en aquesta “trobada estranya” sorgeix un diàleg desvetllador que permet la consciència de la realitat i l’inici d’una revolució. Koons no fa art de tendència sinó que, a través de la cultura popular, produeix un politització de la obra d’art utilitzantl’art popular (pop art) contra l’art burgès.
MH: Amic Walter, no podria estar més en desacord amb la teva perspectiva. Jo, en aquesta exposició, només hi veig un exemple clar de la Dialèctica de la Il·lustració. Aquesta exposició irradia allò que Foucault va anomenar la llum despòtica. És un exemple d’explotació, per part de la raó i l’estètica científica de tot allò que forma part de la vidaquotidiana, una explotació, fins i tot, de la intimitat de l’artista amb reproduccions d’aspectes de la seva vida privada. Koons és un exemple de l’art kitsch i no ofereix una concepció crítica sinó que ofereix un art superflu dirigit al consum en massa. A més, l’article que he llegit avui a l’Abc1, no fa més que confirmar-me les meves sospites, aquesta exposició no és res més que un esdevenimentpreparat des de les indústries culturals (o més aviat de l’esfera privada d’un magnat) per a augmentar el seu patrimoni i beneficis. És un simple reclam publicitari a favor d’un art administrat i una raó pervertida que han convertit la cultura en el mecanisme de subjecció social per antonomàsia. És un art fet en cadena i converteix l’espectador en un simple consumidor. L’art exposat aquí és unapantomima, una estètica empobrida i un nul sentit moral o polític, és una presentació preparada per al fàcil consum de l’espectador, la màxima expressió de la indústria cultural que empobreix la cultura i la posa en mans d’una elit que l’aprofita per sotmetre a la població i treure’n sucosos beneficis, en aquest cas s’ha volgut emmascarar un acte de vulgaritat cultural i sense cap significattranscendent en un acte contracultural i elitista però tot i els esforços maquilladors continua sent un “art” dissenyat al simple consum.
A: Home, Max, potser t’has passat, al meu entendre, els dos heu apuntat el que per a mi, resulta més interessant d’aquesta exposició: la presència d’objectes buits de significat, superflus, que no busquen quelcom transcendent. En aquest sentit, entenc que després del’arma de doble tall de la raó i la il·ustració, l’alliberament per un costat i l’apropiació total per l’altre, l’art ha perdut el seu sentit, i això és l’únic que pot fer l’art, carregar amb aquesta crisi del sentit. En la modernitat l’art ha d’iniciar un procés contra l’obra d’art com a possibilitat de sentit, el muntatge tal com s’hi aproxima en Walter ha de representar l’antítesi. L’estètica no...