asas

No era la primera vegada que es trobava en una situació semblant, i maleïa a tots els que feien possible el moment.
No era un noi gaire alt, nigaire ben plantat, però els seus ulls i la boca feia que totes les noies l’hi anessin al darrera. Tenia uns cabells negres que s’aixecaven cap alcel en forma de cresta, una cresta que feia ja tres anys que duia per pentinat. Portava una arracada a l’orella esquerra i no tenia pensat detreure-se-la mai, i de fet, era un detall que feia ressaltar les seves orelles de una mica més o menys normal, dins del comú.
Era un noi moltextravertit, i sempre havia set amic dels seus amics, però sobretot de la seva família. No tenia pas vergonya de saludar al seu pare o a la seva mare enpúblic, i li semblava una falta d’educació a molts nois de la seva edat que no ho feien. “Ni que no els coneguessis! Són les persones que t’han educat,t’ho recordo”. Deia a tothom que no mirava o l’hi feia por de trobar-se a la seva família mentre estava amb amics.
No li agradava la idea depoder perdre a un familiar o un ésser proper, ja que si no hi era, no el podia fer riure. Feia poc que la seva cosina gran havia mort per culpa delcàncer, i això, per dins el va deixar destrossat, tot i que per fora mai havia demostrat gaire dol.
Tot i que potser no sempre es podia mantenir unaconversació seria amb ell, durant gaire estona, era un noi molt espavilat i sabia el que necessitava i li convenia en cada moment.