Asfsgfws

L’escena succeeix a l’aeroport del Prat. Estem a la sala de les maletes perdudes. El magatzem està tancat a pany i clau perquè no s’escapi el munt de maletesque excedeixen el volum disponible. S’escolten veus rere la porta. M’apropo i atanso la oïda. Bah, és un dels molts diàlegs habituals entre maletes avorrides.La curiositat em fa obrir la porta i observo. Hi ha un maletí, d’aquells de renom, de marca, més presumit que un indiot. Es mostra dret i tibat, lluint elsseus rètols i etiquetes. Que si un “samnosequé” per aquí, un “prioritat” per allà, un “fràgil” i un “control de seguretat” més enllà. Estava cofoi i eixerit alcostat d’una maleta, menys esvelta, més grassona i atapeïda d’estris dins seu, que no feia més que sospirar: -Et passes la vida perduda entre equipatges. Maisaps en quin aeroport dormiràs ni quants dies t’hi quedaràs. És clar que no tot és negatiu. També fas coneixences, noves amistats i algunes, potser, importants.El maletí “samnosequè” va i li diu: -No dic que no estigui d’acord amb tu, però a mi, que sóc més xic que vosaltres, aquests llocs tancats em creen certaclaustrofòbia. Em sento angoixat. A més, em fa una estúpida sensació de pèrdua de temps. Jo tinc moltes coses per fer. Porto documents importants, he d’assistir areunions on es prenen decisions cabdals i, sense mi, els directius no podrien sortir-se’n. -No em vinguis amb romanços. Jo em puc sentir més important que tu.Sóc més gran i tragino més coses que tu. Si tu portes documents, jo viatjo amb calçotets, sostenidors i estris de neteja. Sense mi, la gent aniria bruta i faria