Asia Oriental

“ El Tao es aquello de lo que uno no puede desviarse; aquello de lo que uno puede desviarse no es el Tao”[1]

Aquesta sentencia de Chung Yung, o “Doctrina de los Humildes”, suggereix que no existeix analogia entre el Dao i les idees occidentals d’un Deu i d’una llei divina o natural, que poden ser obeits o desobeits.
La gent tracta de forçar els aconteiximents, sense comprendre que resultaimposible fer-ho: no hi ha forma de desviar la natura. Pots imaginar que eres alié al Dao, i a les hores eres capaç d’adoptar-lo o no; però tanmateix aquesta suposició es manifesta desde l’interior mateix de la corrent, no pot existir un altre cami que el Camí. Vulgues o no siguem aixó i amb el tot armonizem. Des d’un punt de vista estrictament lògic, aço pot no significar res di no ens proporcionacap informació. Dao es simplement el nom que designa tot el que succeeix o com di Lao-tzu: “El principio del Tao es lo que acontece por sí mismo “.

Del mateix modus que es diu que el Dao que pot ser descrit no es el Dao real, un deu dir que de (virtut), així com concepte o artilugi, no és l’autèntic de. Recordem que el taoisme és basa en el reconeixement de que el mon, tal com és descriu, estàinclós en ( però no es el mateix que) el mon tal com es. En tant que medi de contemplació, implicant-lo inclús mentres un està pensant per a impedir així que els pensaments és confonguen amb la natura.

El De es la realització o expressió del Dao a la vida reial, pero no significa virtut en el sentit de la rectitut moral (molt occidental). Es més bé, el que diguem a l’hora de parlar de lesvirtuts de les plantes, o tanmateix de la magia, . També podriem dir que el de es el que succeeix per la gracia de Deu, encara que sense la implicació d’una càrrega sobrenatural.

Per als daoistes, el de implica alguna cosa més que el nostre funcionament comú, encara que la ment comuna (hsin) es el Dao. Al capitol 38, 45 i 68:
El qui posseeix el de més alt no el manifesta, per aixó està enpossessió del de; el qui posseeix el de més baix el manifesta constantment, per aixó no està en possessió del de. El qui posseeix ek de més alt no intervé en el curs de les coses; aquesta no intervenció és la seva manera d’intervenir. El qui poseeix el de més baix intervé en el curs de les coses; aquesta intervenció és la seua manera d’intervenir.[2]


Per la cual cosa el de pasa inadvertit acausa del seu aparent comú, com si implicara un camuflatge espiritual o anònim.
La gran perfecció sembla imperfecta, però l’ús no la desgasta. Una gran plenitud sembla buidor, però l’ús no l’exhaureix. Una gran rectitud sembla guerxesa, una gran destresa sembla baorreria, una gran eloqüència sembla balboteig.
El moviment venç el fred; el repòs venç el calor. La purificació di laquiteud fan que el mon sigui com ha de ser.[3]

I també:
El bon oficial no és belicos, el bon guerrer no és irascible, el vencedor no entra en la batalla, el qui sap utilitzar els homes es posa sota d’ells. Aquest és el de del no lluitar, aquesta és la força d’utilitzar els homes. Des de l’antiguitat això és la màxima conformitat amb el cel.[4]


De totes maneres aquesta reacció noes producte d’una modestia intencionada, ni d’un castic autoinflingit, hi ha una mostra d’humiltat fingida en la presencia d’Allo que és més gran o superior a nosaltres mateixos.
És podria dir que el de es la virtut natural, basada en sentiments interns, a diferència de la virtut artificial, que es basa en seguir regles ja marcades. El de es el miracle natural de qui sembla naixer per a ser savii humà. Els taoistes , al rebutjar la recerca de la inmortalitat, estaven sugurament interesats en viure la vida de cadascun, però tambñe la posibilitat de supervivència son millors si no existeix ansietat per sobreviure, di que el poder més gran el de es accesible sols per als que no recerquen el poder ni utilitze la força. Experimentar ansietat per sobreviure es desgast di recercar el poder di...