Assaig estructura comunicativa

1) Exemple de “cultura de la virtualitat real”.

Polònia: actors i personalitats

Entendre la abstracció de la “virtualitat real” a la vida quotidiana en el meu entendre és complicat. Però comencem per abaix. Segons la Enciclopèdia Catalana “virtual” ho descriu com el signe lingüístic en tant que forma part del sistema de la llengua i que, en ésser realitzat en la parla, passa a ésser actual.I “real” que té existència efectiva. És a dir que la realitat, sempre ha estat virtual, perquè sempre es percep a través de símbols que formulen la pràctica amb algun significat que s’escapa de la seva estricta definició semàntica.

Actualment, mitjans de comunicació que fan servir com plataformes comunicatives les televisons o l'internet comencen a encarnar un vertader poder físic, psicològici emocional, resultat de l’augment de contacte que tenim amb el món virtual com a nova via d’interacció social. Això pot justificar en part a la necessitat que té el ser humà d’imitar o inventar una “realitat virtual”, on els permet assumir diferents rols socials, màscares, identitats… pròxim o llunyà del seu propi ser. Les televisions i internet juguen molt a la cultura de la virtualitat real.Però fins quin punt el joc de les virtualitats reals poden arribar ser motiu de preocupació o interés social? La cultura de la virtualitat real, com diu Castells “es virtual perquè està construida principalment a través de procesos virtuals… És real (i no imaginària) perqué és la nostra realitat fundamental…Aquesta virtualitat és la nostra realitat”. Crec que depèn l’ús que es faci d’ aquesta“realitat virtual” pot arribar a convertir-se en una arma de doble fil. I d’alguna manera, tota la realitat es percep virtualment. I el cas que comento a continuació recorda que la tecnologia pot ser utilitzada per a facilitar el poder, l'autoritat i els privilegis d'uns sobre uns altres. Encara que sigui en clau d'humor. Però realment hem de tenir en compte que l'important no és la tecnologia mateixa,sinó el sistema social o econòmic en el qual s'encarna? Crec que sí perquè des de la fi de la Galàxia Gutenberg a través de la poderosa influència del nou sistema de comunicació i amb la mediació dels interessos socials, les polítiques governamentals i les estratègies comercials, fan que sorgeixi una nova cultura: la cultura de la virtualitat real.

Polònia i els seus personatges crec que mostrenun sistema en el qual la mateixa realitat (és a dir, l’existència material/simbòlica de la gent) és capturada per complet, submergida de ple en un escenari d’imatges virtuals, en el món de fer creure, en què les aparences no es troben només a la pantalla a través de la qual es comunica l’experiència, sinó que es converteixen en l’experiència. La ficció basada en la màscara ha trobat en laserialitat televisiva un format únic d’expansió d’un humor transgressor i carnavelesc. Un cos en substitueix un altre, en recull els atributs però els transforma, creant un nou personatge mutant que sembla ja irreversible. Els programes basats en la virtualitat proposen crear un personatge que el públic interpreta com la reencarnació d’un altre real, que és ell sense ser-ho, que es mou i parla com ellperò en un registre diferent que el públic sap llegir com a tal, fins al punt d’obtenir-ne l’autonomia, i amb l’amenaçadora capacitat d’acabar-lo substituint. Com per exemple del periodista i actor Sergi Mas i José Montilla, President de la Generalitat de Catalunya o l'actor Bruno Oro i l'Artur Mas, entre d'altres. Aquí trobem, pel meu entendre un exemple de virtualitat real, ja que intervenen elspersonatges inicials/reals, el seu substitut i el públic que el manipula i el domina. Fins al punt que la imatge virtual pot influir molt sobre qüestions d'estètica, personals o professionals. Tot a través d'un escenari audiovisual i multiplicat la seva difusió per internet a través de xarxes socials i webs. Una finestra a una realitat virtualitzada que entra de ple al teixit polític-cultural...