Assaig Indignació

De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. Una persona indignada, per poc que «surti de fogó» —segons el Fabra diu que s’ha de dir—, sempre fal’efecte d’haver-se abandonat a l’impuls de la còlera. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit«contra» algú o «contra» alguna cosa: contra «l’indignant». El consensus universal dels diccionaris tendeix a classificar aquesta fúria entre les espècies de la ira. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser enstranquil·litzarien, en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, i des de determinats punts de vista, hi ha ires iires: unes ires reprotxables, i unes altres ires més aviat [64] carregades de decòrum. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre el seu Jeovà com una divinitat iracunda, o simés no tendencialment iracunda? I si no m’enganyo, sant Tomàs d’Aquino també feia les seves distincions quant a l’essència de l’aïrament. Si la indignació és una forma de la ira, almenys no és una iramés, una ira qualsevol. Ben al contrari: és la ira que pertoca a la virtut. Indignació i virtut són, en última instància, «coses» correlatives: jo diria que fins i tot són «coses» consubstancials.Per això, davant de fórmules com «el Déu de la ira» o «la ira de Déu», que el lèxic religiós modern ha heretat dels jueus, els esperits sensibles haurien de preferir l’ús de la paraula «indignació» encomptes d’«ira»: «el Déu de la indignació», «la indignació de Déu». I no solament perquè el mot «ira» ve tarat per un multisecular sentit negatiu. Hi ha una altra raó: les arrels semàntiques delvocable «indignació» —jo no entenc gaire en etimologies, però m’arrisco a suposar-ho així— contenen una engruna de reveladora evidència. La «indignació», de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels...