Assaig linguistica Wittgenstein

1

Què entenem per “parlar”? Què és el llenguatge? Perquè ens serveix? Que faríem
sense cap tipus de llenguatge? Quina relació té amb la societat i amb el món? Són unes de les
preguntes que ens fem en el nostre dia a dia, o que si no ens les fem, en algun moment ens
veiem obligats a fer-nos-les, per què al cap i a la fi, penso que és poc probable que en cap
moment de les nostres vides no enspreguntem per l’essència del llenguatge, el motor de la
societat. Però, clar, és perfectament natural no parar-nos a pensar sobre el llenguatge, ja que
és un element, una acció tan i tan quotidiana a les nostres vides com és respirar i caminar.
No obstant això, és el llenguatge un fet tan natural en les persones com ens pensem?
És a dir, és el llenguatge una acció que es desenvolupa de la mateixamanera que el fet de
caminar? A primera vista podem pensar que sí; tant el llenguatge com caminar són dos dels
aspectes que es desenvolupen en la infància, en els primers anys del nostre recorregut pel
món. Però, si ens fixem detingudament, veiem que els processos d’adquisició de totes dues
accions disten molt de ser semblants, tot i que parteixen d'un mateix punt: que ambdues són
d’herènciabiològica, en el sentit que els humans estem genèticament adaptats per a poder
desenvolupar els músculs que ens permetran caminar i parlar. La diferencia és que, tot i que
estem predestinats a parlar, si no ens trobem en el si d'una societat és molt probable que no
arribem a desenvolupar l’acte de parla, almenys d’aquesta societat en concret. Mentre que en
aquesta mateixa situació, absent de societat, síque desenvoluparíem l’acte de caminar perquè
és per al que estem dissenyats biològicament per poder sobreviure. Per tant, podem afirmar
que el llenguatge és producte d’un ús social, el patrimoni històric d’una societat.1
“Des d’on i cap a on ens porten les llengües?”2. Aquesta és una de les preguntes que Jesús
Tuson proposa en Una imatge no val més que mil paraules. La resposta més comuna és que elllenguatge és un mitjà de comunicació que ens relaciona amb la resta de persones de la
societat en la qual vivim. El llenguatge és vist com un estri per a la transmissió d’informació,
que permet la divisió del treball, l'ordenació de la nostra realitat i fa possible el diàleg interior,
entre moltes coses. Però la funció del llenguatge és només aquesta? La idea principal d’aquest
assaig és afirmarque sense llenguatge no hi ha pensaments i sense pensaments no hi ha
llenguatge. És a dir, que el llenguatge és el principi i el final de tot allò que som i de tot allò
que ens envolta: sense el llenguatge el món no existiria.
Sovint pensem que ens falten paraules per expressar-nos, ens trobem en situacions
en les quals ens caldrien nous mots i adjectius per descriure-les. I és cert, ja que comque la
1
2

Sapir, Edward (1985), El llenguatge. Barcelona: editorial Empúries, pàgines 9-10.
Tuson, Jesús (2001), Una imatge no val més que mil paraules. Barcelona: editorial Empúries, pàgina 35.

2

realitat és quelcom complicat i extens, els humans hem adquirit la tendència de simplificar-la
i adaptar-la al nostre abast, per poder comprendre-la amb comoditat. Així és, com diu Tuson,
que femservir paraules tals com bo i dolent o bonic i lleig, paraules que designen la realitat per
una via ràpida, sense aturar-se en les matisacions.3 Però potser no és únicament la voluntat
de simplificar el món la que ens porta a crear paraules que mostrin aquesta simplificació, sinó
que el fet voler fer-nos entendre també hi juga un paper essencial.
La paraula és un símbol que engloba una concepció, unconjunt de pensaments sobre
un aspecte de la realitat.4 Així doncs, “quan donem als infants el regal espontani de la llengua, realment
els estem regalant un món prèviament ordenat i classificat”5 en tot un conjunt de paraules, que si bé,
s’ha anat reduint al llarg del temps, també s’ha anat ampliant. El llenguatge és quelcom que
està en continua construcció i en moviment. Les paraules que avui...