Assaig Sobre Les Causes Que Van Portar a l’Ensorrament Del Bloc Soviètic

Assaig sobre les causes que van portar a l’ensorrament del bloc soviètic

A Europa, el principi de la crisi del socialisme es pot situar al voltant dels anys 70, ja que es van esdevenir una sèrie de situacions i fets, tot i que en un inici d’una manera difusa i posteriorment de forma més nítida, que van conduir als governs socialistes de l’est d’Europa a una crisi que els dirigiria a ladesintegració de la Unió Soviètica i del bloc de l’Est vint anys més tard.
No obstant, hi ha un punt de desavinença amb la ruptura de la Xina comunista i la Unió soviètica a l’any 1963. La Xina considerava als soviètics excessivament burocràtics i no massa revolucionaris. D’altre banda els soviètics consideraven als xinesos massa perillosos per les seves idees excessivament radicals, que feiapensar que enmig de la guerra freda l’actitud xinesa podia conduir cap a un holocaust nuclear en el que no creia la Unió Soviètica.
Es pot situar “el inici del fi” quan posteriorment a la caiguda de Khruixtxov, la classe administrativa i burocràtica de la URSS atribuir el liderat a Leonid Brezhnev, un personatge manipulable, un titella col•locat per la nomenklatura. Les llistes burocràtiques delpartit, van facilitar un clima de corrupció que no permetia que sortís a la llum els problemes amb suborns i influències. Malgrat que es podia considerar un fet, el qual el poble no n’estava gaire assabentat, sí que va anar formant un clima dintre dels joves polítics de menester de canvi i una indispensable necessitat de neteja. Brezhnev va dur a terme una política de suspensió, on es van estancarles reformes imprescindibles per solucionar alguns problemes estructurals. Aquest fets van fer que la URSS no seguís el ritme del moment. Alguns dels indicadors de progrés començaven a mostrar que la URSS respecte a Occident quedava endarrerida. Per exemple quan l’esperança de vida augmentava al món occidental a la Unió soviètica quedava estancada. Indicadors com aquests van crear una certaangustia dintre del món polític soviètic.
Tot i que a curt termini la crisi petrolífera a l’any 73 va tenir conseqüències positives a llarg termini va dur un gran crac. La Unió Soviètica amb la crisi sortí molt beneficiada, era un dels principals productors de petroli, i va fer que molts dels estats satèl•lits demanessin crèdits per dur a terme reformes imprescindibles. No obstant als anys vuitantaamb la crisi energètica, els crèdits van esdevenir una càrrega insalvable.
Tant mateix, on veritablement va començar a descompondre’s el bloc de l’Est va ser amb els estats satèl•lits on van desenvolupar-se corrents d’opinió aperturistes. Va ser especialment rellevant la situació de tres països Hongria, Polònia i Txecoslovaca.
Cap a l’any 68, a Txecoslovaca, la forma en com es va suprimir elKhrixtxovisme va deixar senyal i va conduir a una lluita entre progressistes i conservadors que va finalitzar amb la promoció al poder del moderat Dubcek i que va portar a l’anomenada Primavera de Praga amb una invasió militar soviètica ajudada per altres forces del Pacte de Varsòvia. Malgrat el control de la situació dins del socialisme hi havia en el clima una sensació de que el comunismecomençava a no estar legitimat totalment.
A l’estiu de 1980, a Polònia, aparegué un moviment sindicalista independent de corrent catòlica anomenant Solidarnosc, el qual tenia tanta força que va obligar al govern a legalitzar-lo. El cardenal Karol Wojtyla, dos anys abans, va ser nomenat papa de l’església catòlica. Els comunistes polonesos, un any més tard, van il•legalitat Solidarnosc, per temor a unaintervenció soviètica.
Als estats satèl•lits de l’Europa de l’est resultava que començava a sorgir una corrent d’opinió que restava legitimitat a la intervenció soviètica.
Un altre succés, tot i que aquest de caràcter bèl•lic va ser clau en l’accelerament de la desintegració: la invasió soviètica de l’Afganistan el desembre de 1979. A l’any 1973, amb l’arribada del príncep Daud, l’Afganistan...