Assaig

Airon Mellina B2B
Critica a Nietzsche
Friedrich Nietzsche fou un filòsof alemany nascut a Röcken (Alemanya) l'any 1844 i mort a Weimar l'any 1900. Fou considerat un dels màxims influents en el pensament del segle, i realitzar una crítica de la cultura, la religió i la filosofia occidental.
En la seva obra "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral", Nietzsche ens parla en primera persona.Comença parlant de l'home com un ser feble i desorientat en la naturalesa. La naturalesa és canviant i irregular i, en canvi, l'home desitja veure-ho tot estructurat per a la seva pròpia salut. Davant aquesta situació, utilitza l'intel·lecte (art de l'home de fingir). L'home és empès a viure en societat per necessitat. Això li obliga a crear un tractat de pau entre tots els homes per evitarconflictes entre ells. Aquest tractat no és més que inventar una designació de les coses per constatar que alguna cosa és veritat entre tots els homes. En aquest moment és quan neixen les paraules veritat i mentida. Un cop creat el que és veritat, automàticament rebutja de la seva societat a aquells individus que utilitzin aquestes designacions per fer semblar l'irreal com a real. D'aquesta manera, lasocietat ja no confiarà més en ell. No obstant això, l'home desitja la veritat, i la naturalesa la hi oculta, per culpa de la distància entre els conceptes i la realitat. Aquest impuls de conèixer la veritat és degut a les conseqüències agradables de la veritat i, per tant, el rebuig a la mentida ve per les males conseqüències d'aquesta. Això ens demostra que l'home només desitja les bonesconseqüències de la veritat; la veritat en si li és igual.
Per conèixer, l'home utilitza el llenguatge. Nietzsche destaca que l'home utilitza el llenguatge de forma arbitrària (tota paraula és un prejudici) ja que els conceptes designen el prejudici del que escapa a la nostra construcció del real. Aquests prejudicis són purament de l'ordre de la moral, ja que quan, per exemple, diem «taula», només tenimuna generalització de l'objecte «taula», ja que hi ha una gran varietat de taules. Per tant, la cosa que es forma amb el llenguatge només són conceptes.
La veritat no són conceptes, sinó metàfores, és a dir, una «taula» és la suma d'experiències humanes i detalls que el llenguatge restringeix.
Per això, Nietzsche afirma que el que nosaltres cridem veritats s'han tornat coses sense importància.Es perd l'origen de la metàfora i el llenguatge es torna fals. La veritat sempre ha de tenir cert abast explicatiu i, quan els límits que aquest concedeix vulguin expandir-se, sempre obtindran una resistència.
Si es pot dir que hi ha veritats en revocació és gràcies a la idea de mentida, el seu oposat, i com que la mentida pot canviar de valor en el transcurs del temps, de vegades una veritat notroba cap generalitat. El veritable sentit de les coses quan es parla es dóna en les explicacions que després seran objectes apropiats, més o menys, per aquells individus capaços de superar-les.

Un cop ha reflexionat sobre la llengua, Nietzsche ataca a la ciència afirmant que la ciència pretén fer regular el món per donar seguretat a l'home, creant més conceptes. D'aquesta forma, Nietzscheparla de dos tipus d'homes. L'home racional i l'home intuïtiu. Tots dos volen dominar la vida, però el primer ho vol fer mitjançant la previsió i el segon només pren com a real la vida disfressada de bellesa, és a dir, pren com a veritat allò que li interessa perquè això el fa feliç. Per Nietzsche, el primer home és el representant d'aquesta actitud científica que creu que tot és regular i previsible.D'aquesta manera, aquest home només conjura desgràcies, ja que la vida és un continu cop darrere l'altre i d'aquesta forma aquest home mai aconseguirà la felicitat. El segon home és més irracional, tant en el sofriment com en la felicitat. Tenint en compte que només pel fet de ser homes, utilitzaran l'intel·lecte, el segon surt millor parat que el primer, perquè aquest té moments feliços...