ASSAIG

Antropologia de la història
La història vista culturalment: història, memòria i mite
Alumne Christian Serrano Morán
Universitat (Facultat) Universitat de Barcelona (Facultat de geografia i història)
Ensenyament – grup Grau d’història – A1
Assignatura Antropologia i història
Professor Gabriel Izard Martínez
Curs acadèmic 2014/2015
SEGON ASSAIG
A partir del següent text, reflexiona en unassaig d’uns quatre fulls sobre la possibilitat de fer una antropologia de la història, és a dir d’entendre la història com a àmbit de la cultura.
“Una característica común a todos los artículos [del presente libro] es el asalto a la esquizofrenia positivista que considera que la historia es el simple paso “natural” del tiempo y los historiadores sus notarios objetivos; esta crítica enfrentaactivamente esa separación, de manera tal que el límite entre el sujeto y el objeto histórico desaparece. Esta disolución de la dicotomía sujeto/objeto tiene dos consecuencias notables: por un lado, la historia y la memoria social se muestran en toda su dimensión de práctica presente, de producción social; por otro, se muestra cómo se construye la historia y se localiza el espacio social de esaconstrucción […] historiadores, arqueólogos, antropólogos, etnohistoriadores (como se les quiera llamar) son tan sujetos de la historia –tan constructores de sentidos históricos- como los mismos sujetos que investigan […] Además, la memoria aparece como un espacio de construcción histórica (renovación, recreación) en proceso constante, inacabable.”
Zambrano, Marta i Gnecco, Cristóbal, “Introducción:el pasado como política de la historia”, a Memorias hegemónicas, memorias disidentes, el pasado como política de la historia, Instituto Colombiano de Antropología e Historia-Universidad del Cauca-Ministerio de Cultura, Bogotà, 2000, pp. 17-18.

En aquest fragment de la introducció de Memorias hegemónicas, memorias desidentes: el pasado como política de la historia, Marta Zambrano i CristòbalGnecco tracten alguns dels temes que més ha preocupat als historiadors actuals, tal com la descripció errònia de la història com a “pas del temps” i de l’historiador com a “notari objectiu” o la introducció de la memòria en el desenvolupament de la nova història. Partint d’aquestes bases, es pot explicar com és que aquesta nova història ha esdevingut part de la cultura dels pobles. Estem davant de laconstrucció d’una antropologia de la història.
Per començar, cal aclarir que, per arribar a la concepció d’una possible antropologia de la història, abans s’ha de tenir consciència de tres factors indiscutibles. Per una part, s’ha d’oblidar la primitiva idea de l’antropologia com a ciència dels “altres”. L’antropologia és aquella ciència que estudia totes les concepcions de la cultura, tant enles societats exòtiques com en la nostra pròpia societat occidental. Estudiarà, per tant, no només l’art, les tradicions i els sabers populars de les societats, sinó tot el que comporta culturalment una societat: la nutrició, la medicina, l’economia, la política, la genètica, la religió, etc. Això inclou, com s’explicarà amb més profunditat en les successives línies, la història de lescivilitzacions. Per una altra part, és igualment necessari comprendre la concepció actual de la història com a una ciència que no només estudia la política, la religió i l’economia de les nacions, com defensava Ranke, sinó que estudia qualsevol activitat humana (Burke, 2003). És en aquesta nova història on es renovaran els conceptes d’història, historiador i passat i s’accentuarà la interrelació entre ells.També s’introduiran noves tècniques com l’ús de la història oral com a font o la memòria. Finalment, s’ha d’entendre la història i l’antropologia com a ciències interdisciplinàries, ja que, de la mateixa manera que l’antropologia ha de estudiar l’art, les tradicions, l’economia, etc., la història ha de conèixer també tots els àmbits de coneixement necessaris per arribar a obtenir una idea complexa...