Aula hospitalaria

DIÀRI DE CAMP: 16 de febrer
Era el primer dia que estava en l’aula hospitalària, tenia moltes ganes de conèixer la Toñi, ja que els meus companys me’n havien parlat molt i ,sobretot, perquè tenia curiositat per conèixer en què consistia la seva tasca de primera mà.
En entrar en l’aula hospitalaria, ellai estava reunida amb una mare i la seva filla. Aquesta nena de 17 anys tenia diabetis i feiavuit anys que havia estat ingressada allà. Resulta que havien anat a l’hospital a fer-se una analítica de sang i havien aprofitat per anar-la a veure.
Personalment, em varen sobtar algunes frases que deia aquesta noia:
- “ Tengo un dibujo en la habitación de cuando estaba ingresada ”.
- “ Guardo todo lo que hice”.
Aprofitant l’ocasió, la Toñi li va ensenyar un DVD que havia realitzat.Aquest tractava sobre els nens i nenes i la diabetis. Era un treball bastant llarg, així que mentre elles llegien tot el treball, a mi m’explicava el funcionament de l’aula i, tot seguit, vam realitzar les visites per les habitacions dels pacients. És a dir, vam passar per totes les habitacions, interactuant amb els infants, amb els seus pares, tutors,... precopant-nos per com estàvem i què podiemfer per a que es setissin millor. A més a més, donàvem a conèixer l'aula hospitalària i els recursos que oferia; contes, colors,...
En realitzar l'última visita, la Toñi em va explicar un secret. Em va preguntar si en entrar en una habitació era més important tranquil·litzar als pares o al pròpi infant. Jo li vaig contestar que era més important tranquil·litzar al pacient, però ella vaargumentar que tranquil·litzant als pares, el fill també ho notaria i estaria més tanquil.
En tornar a l'aula hospitalaria, la mare i la seva filla ja havien acabat de llegir el
DVD. Personalment, em va sorprendre molt quan la Toñi els hi va preguntar què en pensaven del DVD. La noia no va dubtar i va contestar ràpidament: “Si jo hagués tingut aquest recurs, la diabetis hagués estat molt més fàcil permi”.
Vaig aprendre el significat de la paraula “debutar”. Aquesta significa quan un pacient ingresa a l'hospital i la patologia es desenvolupa.
Després, la Toñi es va quedar atenent a uns col·laboradors, mentre jo vaig anar passant visita per totes les habitacions. Vaig repartir colors, vaig col·locar el nom d'alguns infants a la porta i vaig portar a en Josep a l'aula hospitalaria. Aquest nen teniavuit anys, només havia passat allí una nit i estava una mica esmorteit ja que s'havia donat un cop al cap a l'escola contra un altre company de la classe, i per la nit havia començat a vomitar i s'havia marejat molt. Tenia una mica de por, ja que ell mai havia estat en un hospital, i no es sentia molt còmode allí.
Quan vaig entrar amb ell a l'aula hospitalaria, li va canviar la cara. Ell mateixva triar un llibre i es va posar a llegir-lo, amb la condició que després me l'explicaria.
Mentrestant va arribar l'Ares, una nena de deu anys acompanyada del seu “novio”, que era com anomenava on portava el suero. Ella estava ingresada des de feia un parell de mesos i ,la veritat, és que era la vitalitat en persona, no parava de parlar amb tothom i el seu somriure il·luminava quasi bé totl'hospital. Aquest mateix dia li donaven l'alta, però em vaig trobar amb la següent paradoxa: quant va veure a la Toñi, quasi se li salten les llàgrimes perquè ella no volia marxar d'allà.
L'Ares havia anat a diversos hospitals de Barcelona i Lleida, i li va explicar a la Toñi que era on millor s'havia sentit.
L'última visita que recordo és necessàri citar, és una pare que estava amb el seu fill, detres anys. Aquest era molt mogut, i no s'estava quiet, però com no es podia moure pel suero no parava de plorar. Vam donar-li una pilota firmada pels jugadors del Barça, ja que era molt fan d'aquest equip i es va tranquil·litzar molt. La Toñi em va explicar que gràcies a ella, una vegada a l'any els jugadors d'aquest equip anàven a l'hospital. També em va explicar que es posava en contacte amb...