Baltasar Porcel

Baltasar Porcel
        
español english escolta imprimeix recomana L'autor Tast de textos Biobibliografia Comentaris sobre l'autor

  

1 2 3

Qui sóc i per què escric
Baltasar Porcel Afegeix a:
  

Del.icio.us Facebook Twitter altres

Cada vegada em resulta més difícil expressar la meva diguem-ne poètica, mentre la crítica responsable la defineix cada cop millor,i en això assenyalo singularment aquests darrers temps els autors dels estudis-pròleg a les meves Obres completes, començant pel primer i més extens, de Joaquim Molas. Però jo veig de cada dia les coses més difícils en el seu aspecte teòric, precisament perquè la seva pràctica se m'apareix progressivament més concreta. Quan puc donar-li la forma que busco, és clar, cosa que no sempre resultafàcil i que sovint és impossible. Mai no m'han interessat els autors experimentals ni els avantguardistes. O m'han interessat poc, excepte quan la forma els ha servit per aconseguir un esclat fenomenal. Suposem Kafka. O Faulkner. Però sovint aquesta actitud literària no passa d'enginy, de saltironeig, que pretén trobar expressió a través de la distorsió. I no ho aconsegueix, excepte pels que viuenl'ambient i consideren el món no a través del que és, sinó del que ells hi aprecien.

Tampoc no crec en els autors que s'emparen en conceptualismes, en bastides teòriques, com a defensa primordial de la seva obra. Solen fer forat entre certs professors, quan qualsevol només es justifica per la seva força i la seva harmonia. Un autor pot desenvolupar una explicació del que sent en crear, com ho hanfet sovint alguns, començant per Conrad. Però un llibre de poemes serà una estafa per molt que el seu buit sigui guarnit de pseudofilosofies enaltidores. Hi ha un assaig a la francesa que confon la incontinència verbal amb el contingut. Prefereixo la reflexió anglosaxona, cenyida a fets concrets. De mi puc dir que sospito que escric a partir d'una consciència panteista ecològica. O sigui, veigl'home, el paisatge, la mort, els efectes de la llum, com un tot en connexió. Diuen i he dit que sóc a voltes força barroc. Però ja escrivia igual quan deien i deia que era força realista: hi ha les passions humanes i els colors i formes de la natura, en els meus escrits. A voltes, mirant el cel

de nit, sento l'esfericitat de la Terra, el seu rodar sobre el buit paorós de l'Univers. Una valldilatada en repòs sota l'atupada del vent, m'emociona més que qualsevol contacte humà. Els homes i els animals -Carme Arnau ha escrit sobre això i Cavalls cap a la fosca- em semblen a voltes d'una semblança inqüestionable: són com nosaltres de petits... I la mort és la matèria en transformació, un drama com el del peix agafat a l'ham. La felicitat sembla un arbre florit, els ametllers en flor sota elsol de febrer... L'estil, la paraula, han de respondre a aquesta profunda convicció: els escriptors són paraules. Però hi ha escriptors de paraules vives -Maragall en tenia una teoria que ignoro- i d'altres de paraula buida, encara que inflada. La vida en el llenguatge prové de la semàntica mamada per l'escriptor, de l'obscura relació entre el tacte i les sensacions de les coses, l'emoció, i elsmots definitoris a través dels quals l'escriptor, l'home, els ha conegut. Aquesta mancança és l'única falla d'estilistes preciosos i grans creadors verbals com Azorín i Valle

Inclán. És la superba virtut de Josep Pla, quan no ho converteix en màquina de tricotar. I aquesta és una de les lluites enmig de les que sempre em trobo. Quan llegeixo un text meu i no s'aixeca com si fos una maqueta,l'esborro. Tornem a la tècnica. He fabricat les novel·les com he pogut. Sovint la construcció d'un argument diguem-ne unitari se'm resisteix. Però no perquè el trobi difícil, car l'he elaborat i penso que bé a Els escorpins, a Les pomes d'or, a El divorci de Berta Barca. El que passa és que pel que vull dir als altres llibres, una història articulada convencionalment em resulta curta, tancada, per...