Barroc A La Literatura Catalana

Daniel Morera Schultes
El barroc a la literatura catalana

El barroc, dins de la tradició literària europea, més que no una ruptura suposà en molts sentits una continuació i evolució d'uns models previs l'origen dels quals podem establir en l'èpica grega i en la Septuaginta. El Renaixement, en el seu moment, definí aquesta pervivència de la tradició literària con un retorn a la tradicióclàssica i un bandejament de les poètiques medievals, que combinaren la tradició escrita anterior grega i llatina amb la tradició eminentment oral dels pobles bàrbars que, o bé l'Imperi assimilà als territoris que ocupava, o bé hi arribaren durant el llarg període de decadència. Aquí és on, per exemple, trobem els orígens de temes tan recurrents a la literatura medieval com el cicle artúric, d'origencelta, o el cicle dels volsungs, d'origen germànic.
El Renaixement, dèiem, provà de restaurar uns models literaris de manera que, si més no parcialment, pretenien traslladar directament als s. XV i XVI els del s. I. Ho féu, però, a través del sedàs medieval. Així, per exemple, la lírica adaptà models retòrics clàssics, però el tractament de la temàtica, tot i que allunyada dels models d'amor cortèstrobadorescos, centrà la seva atenció en l'amor cast de Dante i, en certa mesura, Petrarca. Força allunyats l'un i l'altre dels neotèrics del s. I aC. malgrat els poemes de Catul fossin recuperats al principi del s. XIV, i força allunyats també de les composicions més lleugeres d'Ovidi. Certament, tot i que es poden traçar referències al De medicamini faciei i a l'Ars amatoria, llur influència alRenaixement fou menor que la de les Metamorphoses o les obres d'autors estoics com Ciceró o Sèneca.
El Barroc, en canvi, es desenvolupà en una societat eminentment diferent de la renaixentista. La decadència del feudalisme com a model d'organització feudal i la puixança de les urbs havia esperonat la idea que era possible una societat emmirallada en una Roma idealitzada, però diversosesdeveniments del s. XVI la bandejaren: l'aparició de les esglésies evangelistes, la contra-reforma, i diverses crisis que reduïren significativament l'esperança de vida (epidèmies de pesta, hiperinflació, etc.) En aquest context, però, pervisqueren els models clàssics del Renaixement, tot i que els modificaren substancialment.
D'una banda, la tradició epigramàtica de Marcial s'adaptà al calembour[1]barroc, fent circular un gran nombre de publicacions soltes a favor o en contra d'una o altra idea. D'una altra, des del manierisme de mitjans del s. XVI s'evidencià una tendència a ofuscar el significat de les composicions líriques, generant en el Barroc el conceptisme[2], i el seu derivat el culteranisme[3].
En aquest paper, per tal de donar una visió de la lírica catalana del Barroc a títold'exemple pararem especial atenció a un conjunt concret de sonets (veure annexos), tot i que som conscients que en resultarà esbiaixada i parcial.
L'estructura del sonet renaixentista deixava als dos quartets la introducció i el desenvolupament del tema, i deixava per als tercets una reflexió sobre el tema presentat, i una conclusió al darrer tercet que tancava la composició. Els poemes que hem triatmantenen en aparença aquesta mateixa estructura, però en arribar al segon tercet, en comptes de desenvolupar-hi la conclusió moral o emotiva de les estrofes anteriors hi trobem un aculeus com els que esperaríem trobar en la tradició epigramàtica clàssica. Tot i això, l'impacte del fibló final és major o menor depenent de quin hagi estat el to general del sonet.
Podem afirmar, doncs, que aquestescomposicions es divideixen entre les que volen donar més força a la coda final servint-se d'un circumloqui que no permeti esbrinar quina serà la crítica o lliçó del poeta[4], i les que volgudament mostren des de bon començament o bé un to satíric[5], o bé una intencionalitat cap el recurs del calembour[6]. Cal tenir en compte també, en el procés d'anàlisi d'aquests poemes, que l'ús del joc de...