Bearn Comentari

Si vols citar aquesta pàgina...
Actualitat literària sobre Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de
Catalunya)
< http://lletra.uoc.edu/ca/obra/bearn-o-la-sala-de-les-nines-1956 >

Bearn o la sala de les nines
(1956)
La darrera novel·la d'en Llorenç Villalonga és Bearn o La
Sala de las Muñecas. L'autor, tots ho sabem,començà la
seva tasca de novel·lista amb una obra en català:
l'escandalosa Mort de dama, de fàcil i reiterat èxit. Que ara,
vint-i-cinc anys després, publiqui la seva obra més
ambiciosa en castellà no implica un canvi d'actitud: en
Llorenç Villalonga, des de sempre, ha practicat aquesta cosa nefanda -tantes vegades, però,
indefugible- i prou corrent al nostre país que és el bilingüisme. Ja aquellaexcel·lent continuació de
Mort de dama que es diu Madame Dillon, va esser publicada -l'any 1937, si mal no record, i en edició
privada- en castellà. I anà alternant així Rosa y negro -o Silvia Ocampo, en la primera versió, en
forma dramàtica, que veié la llum a la revista "Brisas"- amb La novel·la de Palmira, Fedra amb Faust i
els seus contes, diàlegs i pastiches amb articles periodístics i elsacudits de madame Dormand.
Semblava, darrerament, mostrar una definitiva inclinació a expressar-se, com sembla més coherent,
en català. Però, mentre anava escrivint la seva última novel·la, es publicà a Barcelona la tercera
edició de Mort de dama. El català amb què aquest llibre venia escrit resultà irrecognoscible pel
mateix autor. No en tenia, tanmateix, tota la culpa l'editorial barcelonina. Lesprimeres edicions -fetes
a Mallorca i supervisades per no sé quin mestre de la Llengua- eren igualment deplorables. Serviren,
això no obstant, de model a l'última. Entre autor i editor es creuaren unes cartes, per tal de resoldre
una mica la qüestió, que no feren més que empitjorar-la. Hi havia, a més, el precedent de La novel·la
de Palmira, on tampoc es respectaven les formes dialectals, quel'autor hauria volgut intactes a la
part dialogada. El criteri que se seguí, tant en l'un com en l'altre llibre, fou, més que rigorista,
desorientat. L'autor, cansat i enfadat, traduí la part del llibre que duia escrita i l'acabà en castellà.
Això, la traducció del llibre i la dedicació pertinaç de l'autor al bilingüisme, pot explicar les seves
vacil·lacions idiomàtiques i, sobretot, l'absolut menyspreuque sent i ha sentit sempre per allò que en
podríem dir preocupació estilística, tan evident, en canvi -diguem-ho de passada-, i prou reeixida en
el seu germà Miquel, el vivaç autor de Miss Giacomini. En Llorenç, Villalonga només es preocupa -i
en això coincideix amb Pío Baroja, tan distant d'ell per altra banda- de fer-se entendre amb la
màxima claredat i precisió. Ell maneja i domina el matís ila distinció fins a la màxima subtilitat, a la
manera del seu admiradíssim Marcel Proust. ¿Cal dir que convindria, però, per reeixir del tot en tan
delicada empresa dominar també l'idioma?
Bearn és una novel·la de maduresa, de la maduresa d'en Llorenç Villalonga. A les catàstrofes
grotesques de dona Obdúlia Montcada i de Palmira i a la neurosi i civilitzada melancolia d'Alícia
Dillon i SílviaOcampo ha succeït el seny de Maria Antònia, exquisidesa femenina entrevista ja per
l'autor des de la seva primera obra i que sembla contrafigurar persones que li han estat, al món,
particularment estimades.
Bearn és -ja que hem citat Baroja- l'antítesi de la novel·la barojiana (aquest tipus de novel·la que hom
vol, una mica esquemàticament, fer arrancar en línia directa, de la picaresca espanyola).Assentada
en la novel·la francesa tradicional (Balzac, Flaubert, Stendhal, Proust) i concebuda en la lectura
1

Si vols citar aquesta pàgina...
Actualitat literària sobre Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de
Catalunya)
< http://lletra.uoc.edu/ca/obra/bearn-o-la-sala-de-les-nines-1956 >

d'obres tan -diguem-ho així-...