Bicicleta Estàtica de Sergi Pàmies

ufeffAssaig sobre La bicicleta estàtica d’en Sergi Pàmies
La bicicleta estàtica representa una vida en 19 fascicles. En Sergi Pàmies recull en la seva maduresa el que ha sembrat durant tota una vida i captura a mode de fotografies passatges del que ha viscut, del que l’ha marcat, caminant de puntetes entre l’estreta línia que sovint separa realitat i ficció. En 19 relats podem creure més o menysen la veracitat d’allò que ens explica, però al cap i a la fi els acabem fent nostres. Qui no s’ha sentit sol? Qui no ha recullit les mirades perdudes en una sala d’espera? Algunes, són situacions quotidianes i d’altres imaginàries que la nostra ment probablement ha recreat en algun moment de les nostres vides. La lectura de La bicicleta estàtica és fàcil i amena el pots llegir en qüestió d’unparell d’hores si arriba. Un llibre agraït que tot i la seva petitor pot ser una bona guia per afrontar determinades situacions.
Sergi Pàmies afirma que “el lector és qui acaba el conte”. Aquesta frase o, més aviat, aquesta sentència, pot llegir-se com una definició literària. Pot relacionar-se amb el conte Papiroflèxia, del seu llibre La bicicleta estàtica. No només és una concessió, sinó que vamolt més enllà del que aparentment pot semblar i atorga una part del poder de la lectura, precisament, a qui llegeix. Transcendeix més que els finals oberts o tancats ja que, al cap i a la fi, tots acaben per ser oberts pel simple fet que cada lector el fa una mica seu en acabar la lectura i que cada ment és –més o menys– lliure de fer les seves pròpies interpretacions. A partir d’aquí i enrelació al conte Papiroflèxia, ens adonem que el personatge del conte viu la mateixa situació que qualsevol lector quan s’enfronta a un llibre o un conte o qualsevol lectura. Ens disposem a llegir, però també sense voler-ho –està inscrit en la naturalesa humana– a interpretar-lo a la nostra manera, segons les nostres expectatives, experiències i una llarga llista de coses que afecten a la percepció.D’altra banda, l’ordre dels contes dins del llibre proporciona certa sensació d’equilibri ja que combina la “duresa” dels diferents contes de manera que s’intercalen: un de més, un de menys, un de més... Talment com si es tractés d’un fil musical on les cançons que sonen també apareixen de forma que una de ràpida va seguida d’una de lenta, que va seguida d’una altra de ràpida, i així contínuament.Tot i que en aparença i hi hagi aquesta harmonia, personalment trobo que no és que hi hagi contes més o menys durs, ni més o menys ràpids/lents, sinó que n’hi ha que, a la primera lectura, semblen més colpidors que d’altres, ja sigui pel llenguatge que s’empra, els personatges que apareixen, els diàlegs que aquests tenen i les situacions que es donen, i cada lector els aprecia d’una manera diferent.També cal comentar que el primer conte, Benziodiazepina, el que obre el llibre, és tota una declaració d’intencions per part del seu autor; presenta una versió de si mateix i del que n’espera. De la mateixa manera que l’últim conte, Hauries hagut d’insistir, també està calculadament col·locat al final, com a tancament.
Les narracions Papiroflèxia i Mapa de la curiositat van molt lligades dinsde l’obra La bicicleta estàtica; tenen certs aspectes que, narrativament, les poden relacionar. No només pel fet que ambdues estiguin narrades en primera persona, és a dir, on el narrador és el protagonista –ja que això succeeix també en la majoria de contes de Pàmies–, ni tampoc, segurament, per el pessimisme que se’n desprèn. Ambdues narracions parlen d’un mateix tema central: la infantesa. Enel Mapa de la curiositat ens explica un grapat de situacions que, quan ets petit, et fan encuriosir d’una o altra forma. Parla de la innocència dels nens quan són petits, com per exemple del fet de no saber que els pares són el Pare Noel. Aquest conte és al cap i a la fi una crida a la no explotació de la nostàlgia i no portar a terme l’ús pornogràfic de la memòria.
La relacionem amb...