biologia

ACTIVITAT 1. QUÈ ÉS LA VIDA?
AUTOMANTENIMENT

Com illots d'ordre en un oceà de caos, els organismes són summament superiors a les màquines construïdes pels hòmens. A diferència de la màquina de vapor de James Watt, per exemple, el cos humà està ordenat. Contínuament s'està reparant a si mateix. Cada cinc dies tenim un folre d'estómac nou, cada dos mesos, un nou fetge i la pell es renova cadasis setmanes. Cada any, el 98% dels àtoms del teu cos són substituïts per altres. Aquest canvi químic que no s'atura, el metabolisme, indica que segur que hi ha vida. La "màquina" del cos demana una entrada continuada d'energia química i de matèria (els aliments).
Els biòlegs xilens Humberto Maturana i Francisco Varela veuen en el metabolisme l'essència de quelcom fonamental per a la vida.L'anomenen "autopoesi", mot d'origen grec que significa "fer" (poiein, com en "poesia") "per si mateix" (auto); el terme autopoesi indica, per tant, que la vida es va fent continuadament. Sense aquest comportament autopoiètic els éssers orgànics no perduren, no estan vius.
Un ésser autopoiètic metabolitza sense parar; es perpetua a si mateix mitjançant l'activitat química, el moviment de les molècules.L'autopoesi suposa un consum d'energia i la formació de substància. L'autopoesi es detecta pels processos químics i pel flux d'energia que anomenem metabolisme. Només les cèl·lules o els organismes formats per cèl·lules, i les biosferes formades per organismes, són autopoiètics i poden metabolitzar.
L'ADN és una molècula d'importància inqüestionable per a la vida de la Terra; però la molècula ensi no té vida. Les molècules d'ADN es dupliquen, però no metabolitzen i per tant no són autopoiètiques. La duplicació no és una característica fonamental de la vida com ho és, en canvi, l'autopoesi. Les mules, filles d'un ase i una egua o d'una somera i un cavall, no es poden "multiplicar". Són estèrils, però metabolitzen amb tanta força com qualsevol dels seus progenitors; són autopoiètiques;són, per tant, vives. Posem un exemple encara més proper a nosaltres: els hòmens que ja no poden, no han pogut mai o, senzillament, no es volen reproduir no poden ser relegats, per la rígida limitació d'una definició biològica, al regne dels éssers inerts. Naturalment, també són éssers vius.
Segons el nostre punt de vista, els virus no ho són, de vius. No són autopoiètics. Massa petits per asubsistir tot sols, no metabolitzen. Els virus no fan res fins que no s'introdueixen dins d'una entitat autopoiètica: un bacteri, la cèl·lula d'un animal o d'un altre organisme viu. Els virus biològics es reprodueixen dins els seus hostes de la mateixa manera que els virus digitals es reprodueixen dins els ordenadors. Sense l'existència d'un organisme autopoiètic, un virus biològic és una simple barrejade productes químics; sense un ordinador, un virus digital és un simple programa.
Als virus, molt més petits que les cèl·lules, els manquen els gens i les proteïnes necessàries per a automantenir-se. Les cèl·lules més petites, les dels bacteris més diminuts d'una deumilionèsima de diàmetre, aproximadament, són les unitats autopoiètiques més petites conegudes fins ara. De manera semblant alllenguatge, a les nues molècules d'ADN o als programes d'ordinador, els virus muten i evolucionen; però en si no són sinó cadàvers ressuscitats. La unitat de vida més petita és la cèl·lula.
Quan una molècula d'ADN es copia en una altra molècula d'ADN exactament idèntica parlem de duplicació. Quan la matèria viva, com una cèl·lula o un cos format per cèl·lules, forma un altre ésser semblant -amb petitesdiferències atribuíbles a mutacions, recombinació genètica, adquisició simbiòtica, variació evolutiva o altres factors- parlem de reproducció. Quan la matèria viva es continua reproduint en formes lleugerament modificades que, al seu torn, donen una descendència modificada, parlem d'evolució: canvis en les poblacions d'éssers vius a través del temps.
La identitat i el manteniment propi...