Blanca com la neu vermella com la sang

Leo viu en ple remolí de l'adolescència. Un univers en clau en el qual irromp un nou professor, un veritable somiador, que posa a prova als seus alumnes i els obliga a plantejar-se preguntes sobre la vida i dels seus propis somnis. Preguntes que Leo li costa respondre, però que l'acosten a poc a poc l'incomprensible i llunyà món dels adults.

A més, Leo té un enemic al qual tem: el colorblanc. Perquè per a Leo totes les emocions té un color, i el blanc és l'absència, la solitud i la pèrdua. El blau és el color de l'amistat, i és el color dels ulls de la Sílvia, la seva millor amiga, lleial i serena, i el seu suport constant. El vermell, en canvi, és el color de l'amor, de la passió, de la sang; vermell és el color dels cabells de Beatrice. Perquè Leo ara ja té un somni, i es diuBeatrice, encara que ella encara no ho sap.

Quan Leo descobreix que Beatrice està malalta i que la seva malaltia està relacionada amb aquest blanc que tant l'espanta, haurà de buscar dins de si mateix, sagnar i renéixer per entendre que els somnis no tenen fi i que sempre cal trobar el coratge per creure en una mica més gran.

Sempre m'he preguntat per què l'amor i la sang són del mateix color.Ara ja ho sé.

Comentari personal:

Assaboreixo encara les paraules, les frases que m'han marcat. És un llibre per pensar, és un llibre per reviure els setze anys, l'adolescència. És un llibre que obre les portes a la recerca de somnis, a recordar el que significava l'amistat en aquella època quan és el més important. Obre la porta de les pors, de les incerteses, del "què faré després" •.Obre la porta dels sentiments més profunds, de l'època en la qual tot fa mal; una mirada, una paraula, una imatge. Obre la porta cap al món de Leo, el protagonista indiscutible de la història, i de com de sobte, sense previ avís, creix, dóna l'estirada, perquè a poc a poc, pas a pas, està endinsant-se al món dels adults i deixa de ser un nen.

I això espanta i molt.

Sabeu, els que em llegiude manera assídua, que no em dóna molt bé això de dir de què va la història, considero que en aquest cas la contraportada ho diu magníficament. Leo està enamorat de Beatrice. Beatrice és vermell, és foc, és vida, és el que el fa moure i es converteix en part del seu somni. Aquest somni que el Somiador, el professor nou que ha arribat per substituir una de les professores, els ha dit que ésnecessari per fer front a la vida. Leo es desespera, perquè tots semblen que ho tenen clar, però ell no i es bolca per complet en l'única cosa que sap que vol tenir en el futur: el cabell vermell de Beatrice, encara que mai ha parlat amb ella.

Al costat d'ell està Silvia, la seva amiga, la que sempre hi és, que l'entén, que l'entén, que sap tranquil·litzar-lo, que és un port al qual sempre arribar.Estan els seus pares i en contra del que se sol veure últimament en els llibres, tenen un paper important, tots dos en un moment o altre parlen amb Leo i li fan, el guien, l'entenen, el protegeixen, de vegades els desespera, de vegades el castiguen, però hi són. També estarà Niko, amic de Leo juntament amb altres companys desdibuixats. Estarà la parada d'autobús que hi ha davant de l'institut, elbanc vermell del parc, l'hospital, el bativespino, les carreteres.

Hi haurà moments d'eufòria, moments de tristesa, moments de ràbia, moments en què Leo sembla una criatura noi, moments en què sembla que de sobte ha madurat cent anys. Hi haurà instants màgics, instants quotidians, instants que marquen a foc, instants que passen desapercebuts. Tots són els que conformen la història, tots són elsque donen forma, els que transmeten el que sent Leo, com creix en un curs escolar.

No m'he oblidat del Somiador, en absolut. Un professor jove, encara amb ganes de menjar-se el món, d'ensenyar tot als seus alumnes, amb ganes de mostrar-los el món, de fer que despertin, de mostrar-los que no poden estar sempre ancorats en el passat. Un professor que fa viure, que accepta que té coses a...