Blue strange and mysterious velvet. el viatge de la quotidianitat a l’estranyesa que només david lynch pot fer

Blue Strange and mysterious Velvet. El viatge de la quotidianitat a l’estranyesa que només David Lynch pot fer
ABSTRACT Blue Velvet (1986) de David Lynch és un bon exemple de la renovació del Hollywood clàssic. Lynch crea un estil propi de realització que es basa en la construcció l’una atmosfera d’estranyesa i misteri inconfusible. Amb exemples de la pel·lícula en qüestió, i d’altres deldirector, es demostra que la creació de l’atmosfera abans esmentada es fonamenta en la quotidianitat. Es demostrarà com de personatges, espais i sons es pot construir un estil únic i personal.

PARAULES CLAU: David Lynch; quotidianitat; estranyesa; misteri; atmosfera i cinema d’autor.

1. Introducció David Keith Lynch (20 gener 1946) és un cineasta nord-americà, director de televisió, pintor, músici actor ocasional. Conegut per les seves pel·lícules surrealistes, ha desenvolupat el seu propi estil cinematogràfic que es caracteritza per l’imaginari oníric i pel disseny de so meticulós. Nascut en una família de classe mitjana a Missoula (Montana) estudiarà pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de Pennsilvania a Filadèlfia, però deixem que sigui ell mateix qui ens expliqui què va passar: Una nital jardí de casa d ela meva novia, vaig conèixer a un home que es deia Toby Keeler. Mentre parlàvem, em va explicar que el seu pare era pintor. Vaig pensar que potser es referia a que pintava parets, però la conversació va acabar rebel·lant-me que, de fet, el seu pare era un excel·lent artista. Aquella conversació em ca canviar la vida [...] vaig saber que volia ser pintor. I que volia portar unavida d’artista. *...+ Per mi, viure de l’art significava dedicar-se a la pintura: amb una dedicació plena que convertiria tota la resta en secundari. [...] Un 1

dia em trobava pintant un quadre d’un jardí de nit. De sobte, les plantes pintades van començar a moure’s i vaig sentir el vent. No anava drogat! Vaig pensar que allò era fantàstic i vaig començar a preguntar-me si el cine podria seruna manera de donar moviment a la pintura. *...+ “Faré un quadre mòbil”. Vaig fer una pantalla sobre la que vaig projectar una pel·lícula d’animació stopmotion. [...] Un alumne més gran que jo va veure el projecte i em va encarregar un per casa seva. I així va començar tot. [...] Poc a poc em vaig enamorar del mitjà cinematogràfic. (Lynch: 2008, p. 19-24) La primera pel·lícula va ser de terrorsurrealista: Eraserhead (1977) que més tard es convertiria en un clàssic de culte. Va ser contractat per dirigir The Elephant Man (1980) que va obtenir èxit comercial. Després va ser contractat per De Laurentiis Entertainment Group i va fer dues pel·lícules: una de ciència-ficció èpica Dune (1984), que va resultar ser un fracàs de crítica i públic, i després una pel·lícula policíaca –en part– BlueVelvet (1986), que va ser més aclamada per la crítica. De fet, Blue Velvet va arribar a causar certa polèmica: La notable contrarietat que deurien experimentar els qui van acudir a veure Blue Velvet atrets per la promesa de suposades imatges ‘quasi pornogràfiques’ que, segons es deia havien alarmat al director de la Mostra de Venècia, era consonant amb les reaccions de rebuig i desconcert de moltscrítics, que manifestaven les seves reserves cap a un director que, segons sostenien, no acabava de definir-se ni tampoc de trobar el seu estil específic. (Lacalle: 1998, p. 57-58)

2

Així doncs, Lynch encara no era del tot ben considerat com a cineasta i, encara menys és consideraven les pel·lícules que feia cinema d’autor. Tot just cineastes com Martin Scorsese o Francis Ford Coppola (undels pocs autors sap combinar superproduccions amb experimentació) perfilaven clars exemples d’un llenguatge cinematogràfic tan excepcional que era difícil de formalitzar, clars exemples són Rumble Fish (“La ley de la calle”, Francis Fors Coppola, 1984) i After hours (“Jo, qué noche”, Martin Scorsese, 1985). D’aquesta manera, el que es pretén és demostrar que David Lynch és realment un auteur1 ja...