Breu Historia De La Psicologia

1. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA PSICOLOGIA

Tradicionalment s’ha considerat que les arrels de la psicologia són la filosofia, la fisiologia i la
metodologia científica. Com altres ciències al llarg de la història, la psicologia ha hagut de
recórrer un llarg camí fins a convertir-se en ciència. La delimitació del seu objecte d’estudi i lacreació de mètodes propis d’investigació n’han permès la independència. En el seu recorregut
històric podem diferenciar diversos objectes d’estudis: l’ànima, la ment i la conducta.

Pel que fa a l’etimologia, la paraula psicologia prové de dos termes grecs: psyché i logos, que
fan referència, respectivament, a l’ànima, entesa en sentit general com allò que “ànima” o
“dóna vida” al cos, i al tractat o ciència d’aquest objecte.A Grècia, Plató fou el creador d’una psicologia racional, tot i que algunes de les seves
explicacions eren mitològiques. Concebia l’ànima com una realitat del cos material, d’origen diví.
Com a conseqüència d’una culpa comesa (diàleg “Fedre”), va arribar des de l’altre món i es va
encarnar en un cos mortal. Pensava que l’ànima és anterior a l’ésser humà i que el constitueixquan, per les seves vicissituds en una altra vida, cau en un cos terrestre.

Plató tenia una concepció dualista de la natura humana. Sostenia que l’ésser humà estva
compost d’ànima i cos. En el seu diàleg “La república” va establir una divisió tripartida de
l’ànima:

-L’ànima racional: situada en el cervell. Dirigeix les funcions superiors de l’ésser humà (pensar i
raonar) i és immortal.L’ànima irascible: situada en el tòrax. És la font de les passions nobles i generoses. És
inseparable el cos i, per tant, mortal.
L’ànima concupiscible: situada en l’abdomen. És la font de desitjos i passions innobles i també
és mortal.

Més tard, el seu deixeble Aristòtil concep la psyché com a element o principi biològic. És una
propietat essencial de l’ésser viu i no és independent del cos, fora del qual no té sentit niexistència. Tot i que es tracta de dues idees d’”ànima” integrades en un horitzó filosòfic, d’aquí
parteix la psicologia.

El món medieval, amb ben poques transformacions de la visió dualista grega, en va fer una
interpretació religiosa. En aquesta època, l’ànima és una realitat independent, substància
espiritual diferent de la matèria i, per tant, lliure de la mort i de la corrupció i capaç de ser
immortal.En el segle XVII es produeix un canvi de perspectiva amb l’inici de la filosofia
moderna, atribuïda al matemàtic i filòsof René Descartes. Abans d’ell qualsevol funció vital
dels organismes s’explicava per l’existència de l’ànima;ningú no pensava que els actes humans
poguessin ser produïts per la influència d’estímuls ambientals.Descartes va formular una visió dualista del comportament humà pel fet de dividir els actes
en voluntaris i involuntaris. Alguns actes, com els actes reflexos, són reaccions
matemàtiques i involuntàries davant d’estímuls externs; altres accions són voluntàries,
governades per la ment (entitat no física) i produïdes perquè la persona escull comportar-se
d’una manera determinada.

Segons l’esquema cartesià, els estímuls de l’ambient són detectats pels òrgans sensorials itransmesos al cervell per mitjà dels nervis. Des del cervell sorgeix l’impuls que actua a través
dels músculs, que realitzen l’acció involuntària. Considerava que els animals només disposen
d’aquest mecanisme de conducta innat i que tots els seus comportaments són respostes

10

reflexes a estímuls e l’ambient.En canvi, els actes voluntaris originats per la ment són independents dels estímuls externs. Ara
bé, si la ment no és una realitat física, com pot produir els moviments físics implicats en la
conducta voluntària?

Descartes va pensar que la ment estava connectada al cervell per mitjà de la glàndula pineal,
on interactuen els processos mentals i els físics. A causa d’aquesta interacció, la ment podia fer...