buenasnoches

L'escolàstica: Raó, Fe i Societat a l'Edat Mitjana
Francesc J. Fortuny Bonet

Convencionalment s'anomena «escolàstica» la producció intel·lectual dels segles IX al XV. El
nom assenyala que el pensament estava vinculat a les escoles —scholae— i era obra dels
scholastici, els qui ensenyaven en els centres d'estudi. L'escolàstica es caracteritza, ensems, per
un mètode i per uns continguts.
Ésfàcil d'endevinar que des del segle IX fins al segle XV tant el mètode com els continguts han
variat molt, així com en tant de temps ha canviat molt la societat. En el segle IX cristal·litza i
degenera l'Imperi Carolingi; en els segles XI i XII triomfa la ciutat i el comerç per sobre de les
velles estructures agràries de subsistència de l'Imperi de Carlemany i els seus successors. El
periodedels segles IX al XI es considera d'escolàstica inicial o primitiva; se situa en els segles
XII a XIV la plenitud de l'escolàstica. Però de l'un a l'altre periode es trenca totalment la
continuïtat; els trets més essencials del pensament de l'una i l'altra escolàstica són ben diversos:
sota les aparences de continuïtat metodològica i de contingut es reflecteix una societat diferent,
ambproblemes que no tenen gran cosa en comú.
El periode primer encara creu en una saviesa i la cerca, es mou en un sistema de pensament
unitari que inclou tot tipus de coneixement, des del Déu de la Bíblia fins al més minim saber fer
humà. En el segon periode, lentament però inexorablement, aflora un coneixement científic de
les coses temporals i desapareix àdhuc la possibilitat d'un únic sistemasapiencial. El primer
periode encara és pròxim al món clàssic grec i llatí, malgrat el cristianisme comú a tots els
autors; el segon ja és l'anunci del pensament modern, amb els primers símptomes de subjectivitat
i de ciència.
Per al primer periode hom ha parlat d'una «teologia monàstica»; en el segon periode hom es pot
referir amb propietat a una «teologia escolàstica» i, cap a la segona meitatdel segle XIII, fins i
tot a una genuïna «filosofia escolàstica». En els darrers segles la filosofia ja no és sols un
instrument per a la comprensió de la fe cristiana, sinó un coneixement autònom, malgrat que
encara cap filàsof no negui la fe. El món temporal, en aquests moments, té prou pes i prou
problemes per si sol perquè la raó merament humana s'hi esmerci, sense esgotar-se enl’aclariment i defensa de la fe religiosa. Al seu torn, la religió necessita purificar-se i alliberar-se
del pes de la direcció del món temporal, ara que ja no cal regir la vida simple de petits poblets
agrícoles, sinó la immensa complexitat d'interesos que generen el diner el poder i la ciència,
d'unes dimensions que fins i tot superen els límits dels incipients regnes nacionals. La teologia i
lesfilosofies escolàstiques dels segles XIII i XIV són el primer fruit madur de les recentment
creades universitats europees, nascudes per a fornir a la societat civil i eclesiàstica els seus
primers quadres tècnics.
Els trets de l'escolàstica
Un tret ben característic de l'escolàstica pot sorprendre el lector d'avui: l'escolàstic creu que
molts coneixements importants li vénen directament (Revelaciópositiva) o indirectament
(empremta en la natura o presència en la ment) de Déu, del Déu cristià creador del món. Si bé
l'escolàstic distingeix sempre clarament entre Revelació positiva i raó, les uneix fermament en
una síntesi que racionalitza la seva visió del món com una única vivència. Sols a partir de la
meitat del segle XIII l'escolàstica separarà totalment les visions del món secularsde la vivència
religiosa i les sistematitzacions teològiques de la fe. Sols aleshores podrà admetre diverses
1

ciències independents sobre aspectes
del món temporal i, d'altra banda,
diverses teologies sobre una única fe
revelada.
La peculiar vinculació de raó i fe en
una única síntesi ve de molt lluny,
d'una arrel inicial pedagògica.
L'scholasticus, i encara més el rethor,
dels...