bueno

Redacció naturalista d’Albert Mañas per a Àngel Peirò.
Roger va ser un xiquet de pel roig desde el naiximent, fill d’una familia de bona cuna, de la burgesia contemporànea, el pare era Josep Benavent un director sucursal bancaria a Alcoy. I la mare Lluïssa Cavanilles, una honrada ama de casa. Roger va viure la abrumació del pare quan al final dels huitanta va vorer el primer negre al poble enla seva vida. Ell no ho sentía tan fort pero no deia res que anava a dir de son pare.
Si, Josep era un home conservador xapat a l’antiga que gaudeix del seu temps lliure amb una bona copa de cognac a una mà i un puro a l’altra.
I manant a Lluïsa que li porte açò d’ací i de més allà. La se seua pedagogía estaba basada en una bona “galtà”. Roger va patir d’aquelles galtades fins que es va fergran com que donessi por de que la tornara. Per això ell va jurar que mai de la vida pegaría a un fill seu.
Roger va creixer, va madurar i es va independitzar per anar a la universitat, va estudiar a Valencia, filologia valenciana, sempre va intentar allunyar-se dels pensaments jerequics i xenofòbics de son pare, molt més lliberal, tant inclós que era conseller a l’ajuntament d’Alcoi per part d’unpartit progressista, encara que de la terreta.
Al acabar la carrera va aprovar les aposicions per entrar a ser professor de institut al seu mateix poble, es va casar amb la seua veïna de quan era menut a la seva casa de tota la vida al poble. Ella fou una vividora de la vida pero treballadora com ninguna. Per això mateïxa, el pare de en Roger es va contrariar a la relació d’aquests perque aquestaxiqueta encara que tampoc provenïa de mala familia, pensaba que no estaba a l’altura per ad’ell fill de banquer i un estudiant predilecte. Encara així es van casar i ell mai ho va acceptar. Ella, Carla, va treballar durant 10 anys a una empresa de tèxtil a Cocentaina, on la despediren fa 1 any després d’un ERE on l’empresa tirà a totes les dones fixes, per açò fins la fita és ama de casa amb lasort de tindre un home amb un sou estable.
Ells dos van tindre una filla, Blanca, una xiqueta dolça de 16 anys que tenia la simpatía de la mare i el sentit de la responsabilitat del pare en torn als estudis, perque ella tambè era una estudiant exel·lent, com la calificació de la majoria de les seves notes al primer curs de batxiller. Era filla única i la perla de la casa, la filla perfecta alsulls dels seus pares.
Com ja es va dir Roger mai li posà una mà damunt a seua filla, tampoc mai fou falta.
Un n dia, de bon matí acompanyà a la seua filla a classe, anava a un institut privat, no al públic on ell treballava. Després de deixar-la es dirigí al treball, però abans parà a un semàfor on el un xicot de pell oscura, en torn a 16 o 17 anys d’’edat, un africà, que li oferí un paquet democadors per 50 cèntims i Roger responguè que no tenia solt, en quant tenia la butjaca plena de monedes, el llum roig s’apagà i eixí disparat.
L’escena es repetí altra vegada un altre dia però aquesta vegada es semàfor en verd, i Roger exclamà menys avorer si tots els dies me’l tinc que trobar.
Un dia estaven sopant a casa tots en familia i Carla traguè un tema en taula que va fer roja a Blanca,diguè que l’últim dissabte es pinta els llabis i tornà a casa amb ells tot correguts.
Tots tractaren el tema amb normalitat menys Blanca que li costava molt traure-li alguna cosa. I no aconseguiren traure-li qui era el xicot.
Açò a Roger dins de sí el va ficar un tant nerviós, a vorer qui festejava amb la seua xiqueta, però ho deixa passar.
Un dia Roger estava passejant amb un amic delpartit, i passaren altra vegada per on es trobava sempre a aquell xicot negre, encara que aquella vegada no el va vorer, li comentà a l’amic que no li donà res i que al final i al cap li sabia mal perque es una pena que aquest xicot no estiga estudiant en comte de buscar-se així la vida. L’amic contestà que deuríen de tirar-los a tots de on venien i que s’encarreguen allí d’educar-los que ací ja...